Carta dessetena

Extracte de la carta dessetena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda dilluns, 29 de setembre de 2008, a les 13:10)

Centre Penitenciari de Palma 28-09-08

Apreciats amics i ben present Cil:

Menys mal que aquest matí he preferit enviar la tramesa a la tarda, ja que el correu no es recull fins a darrera hora de l'horabaixa.

A mig matí han penjat als cristalls de la garita dels funcionaris la desena missiva d'en Cil i l'he recollida. Se m'eixampla el cor i la respiració se m'oxigena en saber noves vostres.

45 anys d'existència i vida d'una entitat ben estimada, a “joanotcolom.blogspot.com” poden trobar part d'aquesta història que, si més no, m'ha tingut a mi com a soci, com altres institucions per diferències de criteri els quals per la meva banda apostaven per la gratuïtat i per altra pel clientelisme, com en altres ocasions (Músics per la Llengua, PIMEM, Organitzacions d'Esquerres... PCE, PSUC, PSM, Escoltes de Mallorca)

Què voleu que us digui? Un és com és i, malgrat tenir-me sempre al costat, he defensat de totes totes la gratuïtat dels serveis i dels avenços socials, tot per la dèria d'estar-ne convençut dels avantatges de comptar amb tothom que ho vulgui i no sols que pugui.

Així m'ha anat, quan a hores d'ara mai de mai se m'ha contractat per a treballar-hi de forma remunerada, si bé m'hi he oferit voluntàriament en el passar dels anys.

Ja veis que en sé del ninguneix de les oligarquies instal·lades al poder.

T'entenc, amic Cil, en el teu defalliment veient les activitats d'una institució tan nostrada, i em consten els comentaris que em fas, perquè també jo els he viscut. Ves a saber! Ignorant-ho!?

A l'amic Miquel Adrover.

Miquel, mentre anava llegint “La marrada”, em venien a la ment imatges d'un film francès interpretat per Gérard Depardieu que ara no record qui n'era el director, i que es traduí com “Els Tenenpilotes”. La vaig veure per primera vegada a l'estrena dels Cinemes Chaplin junt a “La Denteliere”. Em parles de si toco de peus a terra. Mai m'havia sentit més de peus a terra com ara. Posem-nos-hi i ja veuràs com no es tracta de cap somni.

Al company Manel Martorell

Si he pecat en els darrers anys de qualque cosa, ha estat del silenci. Ho he intentat explicar en altres trameses. Penso també que en manquen que ja les aniran penjant altres companys. Just abans d'entrar a la presó em trobava reorganitzant la banda, no de bandoler ni bandejat, de músics i el que calgui. Trets en trobareu a http://agustibaro.blogspot.com. Tenc una cantera que no m'aguant més. Efectivament, com comenta l'amic Cil, en altres trameses recordava l'amic Toni Roig d'Al Mayurqa i l'estimat Rafel Estaràs, dels quals agrairia homenatges cantant-ne algunes en la seva memòria. Com vaig fer en el “Son Coletes” de l'apreciat amic Guillem d'Efak. Salutacions, companys. Salut, coratge i resistència.

A Joan Mayol

Benvolgut Joan, tant de bo hageu pogut entrar tu i na Dora en aquest blog ja a hores d'ara, i voldria fer extensibles les disculpes que vaig demanar a l'amic Antoni Ignasi. Tal volta n'Antoni et podria fer a mans i/o publicar la tramesa que li vaig fer, i així li vaig demanar, per assabentar tots els companys del SUS! Balears. Una aferrada ben forta i un prec. En el possible, dau-me una mà. Ara sí m'atreveixo a demanar-la, ja que penso que el camí que havia recuperat em conduïa on anys enrere no poguérem arribar plegats. Penso que és ara, amics, és ara. No sols perquè així jo ho hagi de menester.

A Pere Sampol

Consentiment? Company! Si et plau. És ara que ho he de menester més que mai. Gràcies per endavant. Si pots fer res per accelerar els tràmits que em puguin fer arribar des de Madrid el 3r grau o la llibertat condicional, fes-me el possible; ja que aquí dintre no faig res de profit, malgrat voldria.

A la tramesa ja t'ho vaig indicar. Sense saber-ho del cert, pens que ha viatjat a Madrid la sol·licitud per a mi i és allí on es pren la decisió. Així com ho explico en altres paràgrafs aquí al blog recollits.

També considero interessant interessar-se pels temes que revolten la meva situació i que avui més que mai enrareixen les relacions humanes a dimensions internacionals. Gràcies per fer-me costat. Memòries a na Joana. Salut, coratge i resistència!

Amb més tranquil·litat, seguiré narrant en altra ocasió. Ara vull que aquesta tramesa us arribi el més prest millor. Parlar, parlar-vos de la festivitat de la Mercè, ja ho faré, i de moltes més coses que espero qu us siguin d'interès.

Gràcies i fins prest.

Agustí

Carta setzena

Extracte de la carta setzena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda dilluns, 29 de setembre de 2008, a les 13:10)

Centre Penitenciari de Palma 24-09-08

Uhei! Companys

Apreciat Cil i benvolguda Bel

Avui ha sigut la Patrona d'aquest indret al qual intento, no em queda més remei, adaptar-me.

Disculpau per a estones defallir i perdre l'optimisme. Vull pensar que el proppassat dijous 14 d'aquest mes de setembre del 2008, el qual voldria sols recordar com un malson, se'm va avaluar per accedir al tercer grau o a la llibertat condicional.

Tant de bo. Em consta que a altres companys ja se'ls ha notificat el 2n grau, la qual cosa m'entusiasma a pensar el millor en la meva circumstància. El temps passa sense notícies perquè la proposta sembla que viatja a Madrid, a Institucions Penitenciàries. Si allà s'aprova, gaudiré de tornar a veure-vos sense cristall pel mig.

M'he llevat del llit com ja vaig fent d'enrere a la sortida del sol. Per tal d'assabentar-me de l'hora exacta, he engegat el televisor. Per casualitat, el Canal 4 de la nostra comunitat s'hi mostrava, en el noticiari matinal, un mini reportatge d'aquest Centre Penitenciari i en una veu en off narrava les intencions del nou director de recinte d'acabar amb el consum de drogues a l'interior, a més de notificar-me la nova direcció i alguns dels trets de l'estratègia a seguir, com l'escorcollament acurat de les visites i la limitació de cinc euros de la disposició econòmica dels penitents.

Setmanes enrere s'han anat penjant, al Taulell d'anuncis i als cristalls de l'Ofice (espai on es dispensa el menjar tancat amb cristalls) fins a la data un total de 3 cartes dues d'elles les primeres ampliades a tamany Dina3 carregades de bon per a presentar-se en la primera. Totes van signades pel nou director i en aquestes intencions parla de la seva experiència i voluntat de conduir el millor que sàpiga el recinte penitenciari actuant amb justícia i amb la duresa necessària per evitar els mals hàbits de comportament, amb especial atenció a acabar amb el consum i distribució de droga, el qual a simple vista és pertot arreu amb la mateixa picaresca i desvergonya que ho podem veure al carrer, emperò enfronta-t'hi!

Us puc ben assegurar que el pitjor de tot plegat no és la pèrdua de llibertat, si més no és enfrontar-te a les ansietats dels companys adeptes no sols a les drogues prohibides sinó també al consum pel consum, de la mateixa manera que ocorre a l'exterior.

Ja en són tantes les novel·les que n'han parlat d'aquestes misèries, que em sembla tan absurd seguir patint-les, quan a hores d'ara el saber és més que mai a l'abast de tothom que en prengui com a mínim una mica de responsabilitat.

Digau-m'ho si comencen a ser feixugues les meves paraules. Potser sí que començo a sentir una mica el meu defalliment. De fe vaig sumant dies, ja de restar temps no m'atreveixo encara ja que les dues sentències, per no haver pagat els aliments als meus fills, com resa, sumen 375 dies i els que s'hi podem sumar fins que els meus fills s'emancipin.

Vull corregir un comentari que surt al blog on presuntament la quantia a pagar mensualment era, és de 600 euros. Efectivament, ara sols són, que són molts, 600; emperò en un principi eren 1.700. Durant el temps que havia de cobrar l'atur, després de l'acomiadament de PIMECO, se'm premia la totalitat i canvia a 600 quan la meva estimada filla major s'emancipa en començar a treballar a Air Europa.

Gràcies, Neus, per alliberar-me de tan feixuga càrrega econòmica, malgrat saps i sàpigues que sempre he volgut compartir amb vosaltres.

No teniu per què creure en les meves paraules, vull remetre'm als fets i a les realitats. Quan pugui o si qualcú m'ajuda també, aquesta documentació espero poder posar-la a l'abast.

Torno a demanar-vos disculpes, emperò he de fer un kit kat.

Mentre us escric aquestes paraules a l'anomenada caixa tonta una entrevista de l'estirat Gabilondo a Ingrid Betancourt em crida l'atenció. Em criden l'atenció les paraules d'Ingrid: “No m'agrada la política. Penso que la política que es fa ara és una política que se'n serveix en lloc de servir”.

Em resulten extremadament familiars aquestes paraules. I afegeix que la tracten d'utòpica i d'idealista quan pensa d'aquesta manera en que manifesta que es pot fer d'una altra manera.

Amb això em ve a la memòria la nacionalització que es feia de la crisi als Estats Units i el desgavell al Congrés on s'ha destapat un enfrontament entre demòcrates i republicans. Em refereixo als Estats Units.

Al nostre país sembla que segueixen badant. Tant de bo que en Sarcozy, penso que gràcies a l'encant i l'empenta de Carla Bruni, comença a encertar les claus per a fer front a un desgavell que ve d'enrere i que escomet contra l'especulació de la banca...

Tant de bo primi el seny i tot pegat prengui per a bé.

On era? Ja retrobaré el fil, potser sí que començo a caducar una mica i vaig d'un costat a l'altre sense massa encert. Què en trobau? Què en trobes? Els anys? La falta de costum? Qui sap? Qui ho sap?

Bé, si no em pega de matinada la feineria i la dèria d'escriure-vos més, m'acomiado i me'n vaig a jaure.

Em resta contar-vos la diada de la Mercè; emperò ho deixaré per a la pròxima, malgrat tant de bo ja sigui fora en tornar-hi. L'esperança no es perd.

Salut, coratge i resistència.

Gràcies, amics, fins prest.

Agustí

Carta quinzena

Extracte de la carta quinzena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda dilluns, 29 de setembre de 2008, a les 13:10)

Centre Penitenciari de Palma 22-09-08

Uhei! Companys

Apreciat Cil i benvolguda Bel

Torno a tenir una estoneta per a escriure-vos.

Diumenge massa bé d'haver rebut la carta amb la roba; emperò com he enyorat d'anar a recollir-la a la garita dels funcionaris!

Van passant els dies i això em segueix semblant una pèrdua de temps meravellós que si bé intento aprofitar-lo al màxim com una experiència més de la qual aprendre qualque cosa, us he de ben confessar que la possible o probable coneixença penso ja l'havia apresa al llarg dels darrers anys.

Com ens afanyem els humans a fer complicades les relacions, quan tot és tan senzill com créixer en el respecte dels uns cap als altres i deixar de banda col·locar sempre els que tenim més a prop al límit o si més no en perill i en situacions malbaratades.

Sempre ho veuràs, ho veurem. La pràctica de l'autoodi en aquesta comunitat és encara més exagerada que en comunitats més nombroses. De segur es tracta de l'amplada en les possibilitats de relacionar-se.

Com quan viatges en un vaixell de dimensions reduïdes i acabes fins als nassos d'aquells que et trobes sempre seguit. Més encara quan aquests evidencien les pròpies misèries.

Quan vaig entrar en aquest indret, innocent de mi com sempre, pensava entre altres coses que el temps perdut podria aprofitar-lo en qualque cosa de profit, fins i tot que tal volta se'm permetria seguir treballant a través d'internet com havia començat a fer en els darrers mesos, que si més no podria escriure, llegir, ocupar el temps profitosament. Gairebé han passat dos mesos. A l'octubre arribarà el sisè aniversari d'una separació no desitjada que, si bé anunciada, em conduí a davallar a les profunditats de la misèria humana recercant en mi mateix la fortalesa per a refer-me de l'abandonament al qual les causualitats m'havien conduït.

Ara no sols em toca tornar a viure el pànic, l'angoixa i l'ansietat que vaig viure amb la que fou la meva companya i amiga, sinó que a més he de sentir el pànic sobre la pell i la possibilitat d'esquitxar els meus.

Quelcom no funciona en aquest món, ja que sembla que nosaltres no som a la cua dels avantatges socials. No em puc imaginar la crueltat que deu ser patir l'engarjolat a països més endarrerits que aquest que m'acull. Déu n'hi do! No volies tassa, idò tassa i mitja! I millor no dir res, que encara empitjoraria....

Respecte? Quin respecte és aquest que llança sers humans a la ignomínia. Del respecte a la identitat què us puc dir... i a la llengua...?

Agustí

Carta catorzena

Extracte de la carta catorzena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda dijous, 25 de setembre de 2008, a les 13:10)

Diumenge, 21 de setembre

Un altre diumenge he pogut gaudir de veure-vos, malgrat a través del cristall. N'és un goig en aquestes no desitjades circumstàncies. Esper haver-vos causat bona impressió. Així ho desitjo. Vosaltres em féu tant de goig. Tu, Cil, amb el teu somriure ample, n'Olívia amb els seus ulls blaus que il·luminen tot plegat, i els meus pares tan resignats i tan dignes. Què en són d'esperades aquestes trobades on intercanviar noves i saber-nos en bon estat de salut.

Tant de bo més prest que tard pugui fer-vos costat en la llibertat que escaigui.

M'ha arribat el paquet, les motxilles per endreçar les pertinences que em faciliten l'estada, el llibre de poemes “D'estructura circular” que tantes ganes tenia de llegir i la teva vuitena tramesa, amic Cil. Què de bé! Un temps per deixar escórrer amb bones sensacions i alegria escassa entre aquestes quatre parets que em tenen empresonat.

El llibre de na Tonina me l'he empassat en un sospir que m'ha retrobat amb la seva imatge obrint-me la porta de casa seva porta per porta amb la casa dels Magrinyàs quan hi anava per assajar el cant de la Sibil·la seguint instruccions de Bartomeu Suau. Com si la vés “D'estructura circular” dedicat a l'apreciada Antònia Vicens, qui sap si se'n recorda de mi quan en el passat primer govern de pacte de progrés sospiràvem plegats per fer realitat el somni d'una altra manera d'impulsar la cultura possible.

“Apagau tots els llums
que els somnis també necessiten dormir!”

Apreciada Tonina, enhorabona per les paraules que regales i recullen l'essència de qui ets. Jo també sento la mar i els crits dels nàufrags. I més mar i més nàufrags. Jo en som un que recull l'experiència dels naufragis. Tant de bo pugui tornar a fer sentir el cant d'una veu que esclata de coratge i alegria per compartir. Gràcies per no ser un miratge i retratar la subtil quotidianitat amorosa i tendra.

A l'Eduard, salutacions, coratge i endavant, agraït pel teu suport t'he de dir que això marxa, el món pot canviar a millor...

Per cert, en sortir us convido, convido a tot qui ho vulga així a reciclar-vos plegats amb el que escau en aquestes noves tecnologies que ens conviden a compartir i a créixer plegats...

Per cert, a tots plegats, us vull fer un prec. Es tracta que qui ho vulga, en sortir, s'afegeixi a la celebració on especialment n'Esperança Mestre m'agradaria veure-la destapar l'ampolla de cava i fer volar al cel el tap de suro que en surti. En aquesta ocasió també jo el retrataré!

Entre altres coses, les noves tecnologies permeten això. Fer que el temps desaparegui i per sobre de les circumstàncies i els quefers que ens han mantingut allunyats puguem retrobar en el dia a dia tots aquells que en el record són i han estat importants en el devenir individual que es torna col·lectiu transformant-se en poble, en experiència de vida.

Moltes són les anècdotes i pensament que resten en el tinter. Ja aniran sortint així que s'atreveixin i el temps i les circumstàncies ho permetin.

Ara m'acomiado fins a la pròxima. Rebeu una forta abraçada d'aquest humil bandejat i el seu agraïment.

Salut, coratge i resistència!

Fins prest.

Agustí

NO!!! cabe hacerse a la idea....rotundamente..NO!!!!!!!!

lo digo con todas las fuerzas q consigo reunir ....NO!!!!!.....lo q le dijo la psicologa del centro penitenciario,,,q debia ir haiendose a la idea de pasar alli una temporada...aunq se equivoco en us 1er analisis...lo q no le perdono...esq siendo su cometido ...entre otros es el de hacer a los cautivos ...prisioneros.....hacerles la vida mas facil...tras esos .....barrotes...y con mas r azon ante tamaa injusticia.....Esque a nadie se le revuelven las tripas...sabiendo q con Agus se han equivocado?....podeis dormir felices?...sabiendolo...esta ahi...solo...desamparado...diossssss...yo no puedo mas.......o me parais.o me ayudais...pero algo hare................ oli

Carta tretzena

Extracte de la carta tretzena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda dijous, 25 de setembre de 2008, a les 13:10)

Centre Penitenciari de Palma de Mallorca, 20-09-08

Apreciat i benvolgut Cil, apreciats amics:

Per casualitat, com ocorren les coses per aquestes contrades, m'ha arribat a les mans un exemplar del Diari de Mallorca del passat 18 de setembre d'enguany; preciso 'd'enguany', ja que per aquí pots trobar qualsevol cosa entre els adesiara munts de publicacions resguardades sota les taules per a fer servir de mantells o embolics; curiosament a la contraportada, en lloc de les habituals narracions de Biel Mesquida, en aquesta ocasió a l'interior de la publicació, m'he afanyat a llegir una notícia que m'ha encuriosit, sorprès i satisfet -el món es belluga-. No té desperdici.

Tal volta paga la pena de penjar-la al nostre blog, aquest blog que, com els altres engegats, m'afanyo, ens afanyem a compartir.

La notícia en qüestió parla dels “doblers”, dels bancs i narra la peripècia d'un activista que ha creat, engegat una publicació anomenada “Crisi” per tal de fer coneixedores les perversions del capital en promoure el deute familiar per sobre de qualsevol control i mesura de prevenció de risc.

Potser estaria bé posar-hi esment al que es diu i cercar la publicació a la UEP! Per tal de lincar-nos-hi. Què us sembla? Què et sembla?

Ja veus. M'hi pos quan puc a llegir i a escriure. Són les 7 del matí. Bona estona de tranquil·litat. Després d'escriure una estoneta, per no avorrir el personal, seure una mica a la tassa de l'excusat per veure d'evacuar, en ocasions ho aconsegueixo amb més solvència o contundència que altres. Una bona dutxa als matins s'agraeix més quan és l'única en què, després d'un parell de baixades d'aigua freda, en ve de calenta. Ja fa un parell de setmanes que se m'acaba el gel d'àloe que la metgessa em va consentir entrar a l'ingrés a presó.

Ja us n'aniré explicant, d'anècdotes curioses, ara n'empro no el més car emperò amb el compxabolo, company de cel·la, en compràrem un de la marca Sanex que sembla que es porta bé amb la meva pell, que si bé dura i resistent, sensible als canvis de sabó.

Ja ha passat el migdia d'aquest dissabte de setembre en què anunciat el fred s'ha presentat de bell nou la xafogor.

Recordo la imatge d'una tarrina de melmelada regalimant substància sobre un panet obert mentre els ulls d'algú em fitoren semblant que diuen quelcom així com “Voy a partirte el culo!”. El famagat company de penitència, assegut una taula més enllà de la meva, segueix escampant la confitura sobre el panet amb delit. Mentre les 144 ànimes segueixen esmorzant o caminant en el recinte d'esbarjo a cobert del pavelló o com diuen aquí Mòdul Cinquè, jo segueixo mullant galetes maries en el cafè amb llet.

Una més de les imatges quotidianes del dia a dia a la presó, les quals en ocasions transcorren amb tranquil·litat i altres amb una angoixa difícil de descriure.

A la fi, m'ha vingut a visitar l'amic i advocat Francisco Carrión. Agraït per la seva visita, m'ha alleugerit el dia. Gràcies.

Fets cinc cèntims de la situació a l'interior i a l'exterior, respecte del meu cas, d'aquest recinte penitenciari, resto a l'espera d'esdeveniments.

Hores d'ara, penso que l'amic Joan Mayol ja deu estar assabentat, per l'encontre amb la seva esposa Dora que tingué lloc dies passats. Salutacions, Joan. Qui m'ho havia de dir, anys enrere, com aquella notícia apareguda als diaris amb fotografia inclosa anunciant la teva, nostra, defenestració, m'havia de portar, entre altres misèries humanes, a aquest zulo legal, com diu l'apreciat “Balutxo”!

La història, l'escriuen els altres. Emperò sorprenentment i amb l'ajut de les noves tecnologies i la seva qualitat, una altra història també és possible.

Adesiara sento parlar de la necessitat d'avaluar i conèixer l'estat de comptes dels alts càrrecs a les institucions que ens governen, per tal de netejar i retornar la confiança en els polítics. Emperò no sento parlar de les prevaricacions dels busquerets que, amb les seves mesquineses, embruten la veritable vocació pública necessària per a retrobar la confiança i la corresponabilitat d'uns amb altres.

Disculpa. Disculpau l'envestida. En ocasions la ment em traïciona, afanyant-se a malbaratar el respecte necessari per a garantir la supervivència.

També la tarda s'ha esvaït, llançant un dau sobre la taula de parells jugant a parelles amb altres tres penitents. Torno a ser al “xabolo” amb en Silvio, entristit per no haver pogut comunicar amb un amic de l'exterior a qui ni tan sols li han deixat deixar el paquet de roba d'hivern que portava per a ell.

A Silvio, l'empresonaren per una baralla, dies després que a mi. I sembla ser que, pagant la multa, podria sortir de forma immediata. Adjunto una nota d'ell per a Francisco Carrión, per tal que aquest, si té a bé, es posi en contacte amb la seva esposa i/o amb ell mateix, aquí al centre penitenciari.

En són moltes, les històries de vida que vaig recollint en aquest indret de misèries en majúscules, viscudes per bandejats de diversa índole i que cada cop em sorprenen més i més per l'atzarositat dels fets que les envolten.

Afortunadament, entre tanta angoixa i impotència, trob amb les lletres i imatges que em feis arribar l'estímul per viatjar a paratges més afalagadors com el de la posta de sol que adjunta l'amic Cil a la seva darrera tramesa per a il·lustrar l'acte nacionalista que em narres al peu de la Creu del Desembarcament del rei en Jaume a Santa Ponça. Una esplèndida posta de sol que em porta a tantes i tantes altres postes de sol viscudes en el mateix lloc.

Ja s'ha post el sol i ara toca “recuento”. Ja he explicat de què es tracta en el dia a dia que vaig començar a narrar ençà del meu empresonament. Caldrà deixar l'escriptura, preparar el cubell, l'ariel i fer bugada. N'és poca la roba que tinc, no n'he de menester més, on la posaria? Però escau netejar-la, per tal de garantir la meva pròpia higiene, després dutxa i a jaure. Demà serà diumenge i, si no hi ha res de nou que ho privi, hi haurà comunicació. Vindran els meus estimats pares i pot ser la grata sorpresa de veure bons amics. Ja fris de veure-vos i tenir noves. Gràcies per fer-me sentir viu. Gràcies per fer-me sentir apreciat i estimat i valorat.

Fins prest,

Agustí

Bon dia, Agustí

Bon dia Agustí:

Avui he rebut la teva carta, ha redolat uns dies pel Senat. Així mateix en Cil em va informar de la teva situació el passat 11 de setembre que coincidierem a l'acte del desembarc a Santa Ponsa. No en sabia res.

Em sap greu el que t'ha passat i no hi puc donar passada que això pugui acabar en presó. Aquests dies em miraré la informació del teu bloc i veurem si podem fer alguna iniciativa o sumar-nos a les que hi ha en marxa.

En quan a la teva situació personal no sé si et podria ajudar si fes alguna gestió davant la direcció de la presó, o alguna cosa més concreta. No voldria fer res sense el teu consentiment.

Ara tens el meu correu (aquest deu ser del Parlament). Et donaré una altra adreça
peresampol@psm-entesa.cat

Esper notícies teves.
Una abraçada.
Pere

Segells de correus, NO!

Aquest diumenge, 21 de setembre de 2008, entre les 10 i les 11 hores del matí, hem mantengut conversa amb n'Agustí Baró, al mòdul de "Comunicaciones" de la presó de Palma, des de darrere d'un vidre enorme, en un compartiment d'uns 4 metres quadrats, quatre persones amigues seves: sa mare, na Montserrat; son pare, n'Agustí; la seva amig,a, n'Oli; i jo mateix, aquest company seu, en Cil.

L'he vist bé, físicament bé.
L'he trobat, emperò, una mica més marcat per l'ambient que l'envolta les vint-i-quatre hores del dia i la nit que té una jornada... "És dur això, és molt dur..." ens ho ha repetit unes quantes vegades!

Allò que més l'alegra, es veu, són les cartes que rep i els retalls de diaris que li puguem fer arribar per correu convencional, tradicional...

Em diu, i vos dic des d'aquest blog, que MILLOR SI NO LI ENVIAM SEGELLS DE CORREUS, com alguns havíem mirat de fer, si més no per abaratir-li'n el cost...

Carta dotzena

Extracte de la carta dotzena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda divendres, 19 de setembre de 2008, a les 11:30)

Centre Penitenciari de Palma, 17 de setembre de 2008

Apreciat Cil,

Avui he rebut la teva vuitena missiva. Uns companys de captiveri han vingut a dar-me la bona nova que, penjada als cristalls de la garita dels funcionaris, hi havia carta per a mi.

Ja l'enyorava i me n'he alegrat ben molt de rebre notícies teves i de tots els que em feu costat. Gràcies.

Al pavelló comença a ser coneixedora la meva ansietat a rebre trameses. Els matins es fan llargs, les horabaixes feixugues i les nits interminables.

També a mi em satisfà llegir les paraules d'amics com en Noel, amb qui efectivament n'hem viscut de fredes i calentes. Força company! I endavant, que empenyen!...

...De bel nou, milers de gràcies, benvolgut Cil.

A Joana Maria March. Tant de bo avui mateix poguéssim celebrar el meu alliberament amb una forta abraçada mentre observam l'ixent sol sobre la Mediterrània. Confio aviat poder sortir d'aquestes quatre parets que sols promouen inoperància i desencís. De segur que l'experiència em durà quelcom de profit, més quan avui podent-ho compartir i projectar al món, podem entre tots no permetre que mai més la injustícia i la inoperància segueixin instal·lant-se entre nosaltres. Enfront de la injustícia, cal dir basta ja!

A Tomeu Mestre “Balutxo”. Gràcies, Tomeu, pel teu suport. Agrairia que dassis memòries a la teva germana Esperança, ja que amb les teves lletres m'ha vengut a la memòria, fent-me viatjar a un passat que m'és molt present.
Salut? Sincerament penso que no me'n falta.
Coratge? Per regalar-ne.
Resistència? Que voleu, germans, que us digui! Prova n'és el meu entusiasme en l'equilibri per la supervivència.
Efectivament, tot plegat és per llogar-hi cadiretes! Tant de bo aquesta tragicomèdia prengui per a bé i amb un somriure i un bon got de vi ho puguem celebrar, com després de la baixada del teló en una premier que deixa bon gust de boca. Fins prest.

A n'Olívia. Apreciada i estimada amiga. Ningú més que tu m'ha vist defallit i lluitant per sortir de la indigència il·lustrada que m'ha tingut, també, pres durant aquests darrers 6 anys. Cal festejar el suport d'aquells que ara assabentats s'acosten i se n'adonen d'aquesta no sols situació meva que em té pres a mi, emperò que avui per avui li pot passar a qualsevol i tant de bo no torni a succeir impulsant fórmules de compromís i responsabilitat compartides per tal de salvaguardar les identitats que a la humanitat aunen en l'experiència de sobreviure.
No t'has de disculpar de res, sols faltaria; massa fas enfront de la malaltia que et té sotmesa al cruixir del temps sobre la pell. Tranquil·la, pren-t'ho amb calma, que de tot se'n surt d'una manera o una altra.
No passis ànsia per mi. Ho porto amb la dignitat que puc, dades les circumstàncies, i esper poder gaudir aviat del vist i plau que escau per seguir fent front a les casualitats de la vida.
Sortosament, efectivament, els meus pares, diumenge rere diumenge i a la seva avançada edat duta amb molt més que dignitat, em venen a veure amb un somriure als llavis que no sols m'encoratja a resistir.
Tant de bo els meus fills anassin a fer-los costat qualque dia, vencent les absurdes cadenes que avui no els ho permeten.

Pel que fa al company de peripècies i avui senador a l'estat espanyol, Pere Sampol, és més que probable que quan us véreu no hagués rebut les meves notícies, ja que les hi vaig enviar a l'adreça que em vàreu fer arribar a Madrid. Temps al temps, ja es farà el que es podrà. Qui no ho viu no ho pisca.

A n'Eduard Torres. De segur que en trobar el missatge contestarà. De segur que les seves ocupacions serà la càmera i en tasques de camp no li hauran permès d'assabentar-se'n. També és dels bons, de combat valent a més d'un altre supervivent.

Efectivament, moltes són les grates sorpreses. Imagina't. Aquest matí m'han cridat just amb altres per megafonia. Fent-me anar a una conferència, de bell nou, sobre accés per a majors a la Universitat. El més curiós és que en aquesta ocasió no ho havia demanat, ja que la manca d'informació m'havia fet desistir per no posar entrebancs a la possibilitat, si escau restar tota l'estona de la meva sentència empresonat a la possibilitat d'aconseguir treball remunerat.

El fet consisteix que, de cop i volta, he reparat amb un sostre que m'era, em resultava, familiar. M'ha semblat que era na Dora, la companya de l'amic i company Joan Mayol. Quan m'hi he pogut acostar, efectivament era ella i li he fet a saber el meu estat. Tant de bo es puguin interessar per la meva situació i també ells fer-me costat, si així ho troben.

Salutacions i disculpes, Joan, per assabentar-te d'aquesta manera. No sé si s'han publicat les cartes a Antoni Ignasi Alomar. Penso que amb les paraules adreçades a ells i extensives als companys del SUS! BALEARS, tal volta te'n podràs fer cinc cèntims més del que ha envoltat aquesta ruïnosa circumstància.

Disculpau el silencia d'aquests darrers anys, en què la lluita per la supervivència m'ha tingut afanyat en una indigència si bé il·lustrada que m'havia esvaït en un ostracisme del qual no me n'havia pogut sortir fins que així ho vaig aconseguir i vaig començar a intentar tornar a contactar.

Gràcies a tots per ser-hi. Alguns ja no hi són, com l'amic Rafel Estaràs i el company Toni Roig.

En memòria, també, seva segueixo en el camí de ser qui som.

Gràcies a tots. Rebeu una forta abraçada d'aquest humil bandejat.

Fins ara.

Agustí

Carta onzena

Extracte de la carta onzena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda divendres, 19 de setembre de 2008, a les 11:30)

Centre Penitenciari de Palma, 16 de setembre de 2008

Benvolgut Cil,

Diumenge passat acompanyà els meus pares n'Oli, alegrant-me molt l'estada.

Els pares, que vaig veure millor que en altres ocasions, s'estranyaren de no haver rebut carta durant la setmana. El cert és que respondre a les trameses que em remeten els amics m'ocupa i m'alegra. Ja he remeiat la fallida i els he tramès missiva per assabentar-los d'aquesta eixida particular que em té empresonat.

Resto a l'espera dels esdeveniments, i poca cosa puc fer. Penso que la possibilitat de canviar de Mòdul deu anar associada a les possibilitats d'eixir de 3r grau. Per la qual cosa, a esperar s'ha dit, sense més què fer que esquivar el cretinisme d'aquest experiment social on un grapat de bandejats triats pel destí deambulen entre bonhomies, hipocresies, mesquineses i el quotidià esdevenir.

Els dies se succeeixen i, si bé provo d'optimitzar constantment la meva aptitud enfront dels esdeveniments, no deixo de pensar en la futilesa del meu estat. No puc entendre per res aquesta sentència, que em cal acceptar i accepto. Emperò que no solventa res de res, innòcua, gratuïta i que en comptes de remeiar el fet que prova de castigar el perjudica cada cop que el temps li passa per sobre encara més.

Coses del temps que ens ha tocat viure.

Pel poc que m'arriba de l'exterior, per les estones que hi guaito a través de les estones davant del televisor i me'n puc assabentar, la cosa sembla que a grans trets va empitjorant: fallides a la banca internacional, inclemències del temps, i la crisi econòmica que com ja era anunciat s'agreuja cada dia que passa i ben bé no encerto d'esbrinar quines són les solucions que apunten els estats ni ningú dels instal·lats a l'oligarquia del poder.

A més, per acabar-ho d'aclarir, l'oposició, també ben instal·lada, en lloc de fer costat enfront de la crisi, s'afanya a encrispar l'ambient per tal de veure si rapinya qualque vot.

Patètic!

Què en diuen les Nacions Unides? I els idealistes?

Sols sento parlar de més endeutament, de minicrèdits que sols faran endeutar més els més pobres, mentre els que els donen seguiran calculant els beneficis dels interessos.

Què se n'ha fet de l'impuls a les societats laborals participades per les institucions?
Què se n'ha fet dels minicontractes? De les contractacions parcials?
Què en diuen els idealistes?!
Què se n'ha fet del compromís social?
Què se n'ha fet de repensar les institucions? I el món?

Pot ser massa pensaments per a un bandejar empresonat i privat de la capacitat de ser qui és.

Aprofito aquesta estona del migdia, reclòs a la cel·la, d'escriure aquests pensaments per provar de compartir-los i projectar-los amb la intenció d'alliberar-los de la meva ment encoratjant-vos a reflexionar i intentar esclatar un corrent d'opinió positiva i engrescadora.

A l'espera del correu, resto capficat en aquests pensament i la impotència de sentir-me inútilment empresonat, quan més calen les iniciatives creatives i les actituds positives.

Com podem fer per enlairar la veu i cridar als vuit vents del món la joia de compartir en el respecte per les identitats individuals i col·lectives, de grups i famílies, de països, estat, nacions, religions, ètnies i clans...

Personalment segueixo pensant que avui les noves tecnologies en permeten com a poc comunicar entre aquells que així ho vulguin per sobre dels interessos de l'oligarquia regnant parca reaccionar enfront de la possible pèrdua de privilegis.

Adesiara reflexiono sobre la iniciativa REMS engegada a les Illes per germans Adrover i que porta dues trobades força interessants arreplegant un bon grapat d'activistes per la igualtat social i el progrés humà.

A tot l'ideari que poc a poc es va arreplegant entorn de la recuperació a Mallorca, les Illes i el món, dels moviments socials, penso que li cal un component de responsabilitat laboral, el qual després de dar-li moltes voltes passo per desenvolupar el concepte de societats laborals, les quals possibiliten la tutela institucional en el desenvolupament laboral i empresarial.

A més, cal afegir la minva de risc que poden suposar les contractacions parcials, que anomeno mini contractes, als quals enfront de l'assumpció de responsabilitats se'ls pot assignar un temps aleatori que permet cotitzar a la Seguretat Social amb un cost assumible amb escreix per l'empresa o estructura societària.

M'agradaria contrastar aquest tipus d'iniciativa amb encuriosits, economistes, laboralistes... I fins i tot amb taxistes si escau i a mode d'exemple per a incloure la societat en general, un cop acceptat com a bo un sistema social que ha portat on som ara com ara a manca d'alguna solució màgica de darrera instància enfront d'aquest caos que ens envolta en tants i tants de front per mor de la inoperància de fins i tot la funció pública avui a debat.

A mode d'introducció i inici, vagin aquestes paraules i pensaments.

Què en enseu? Digueu la vostra. Opineu aquí, en aquest blog que en un principi parla de la captivitat que pateix aquest humil bandejat que us escriu i parla.

Agustí Baró

Planisferi de mars i distàncies

Quan a les mans tingueu l'edició de “Planisferi de mars i distàncies”, de Miquel López Crespí, premi de poesia Ciutat d'Igualada 1994, acabada d'estampar als Tallers de Balears, SL, la primera quinzena de març del 94- gaudireu de les imatges evocadores del traginar dels anys i l'experiència d'una paraula sucosa, compromesa amb la terra, la llibertat i els temps viscuts amb intensa sensualitat.

Estereoscopi meravellós
d'una litúrgia mig oblidada
sobre el gel del lloc glaçat
el cel era un tinter capgirat
esborrant els contorns de les coses.

A més a més i per seguir gaudint dels jutipiris de la ment amb el joc subtil de les paraules, un altre recull de poemes del mateix autor i a la mateixa edició us arrodoniria la lectura.

Planures de Sorra. Premi de poesia “Miquel Martí i Pol” 1994, on els records, l'enyorança, el desencís i l'esperança planen sobre l'experiència del tarannà viscut permetent-nos gaudir a la gola del sabor melós del somni en una travessia contracorrent cap a l'idil·li de les relacions satisfactòries.

...Podíem haver experimentat
amb els colors del cel.
Érem joves aleshores...

Indubtablement procedíem d'antiquíssimes naus naufragades.

...provar d'albirar el futur
en les entranyes de la darrera víctima immolada...

S'ho paga de llegir. Us el recomano coratjosament.

Agustí Baró Bauló

Bona nit des de València!

El 14 / setembre / 2008 21:27, ha escrit:

Bona nit des de València, Cil!

Tot just dissabte al migdia vaig rebre carta d'Agustí, i ja he pogut vorer que heu penjat la meva carta al bloc, per mi cap problema sempre que a l'Agustí li parega bé; no sé què et fa falta ara, et passe la seua carta a word i te l'envie? ja em dius.

Com ell em comenta cal anar parlant, des de la tranquil·litat i perspectiva que això de lluitar pels fills de manera demoníaca deu acabar-se i deixar de convertir-se en un mercat d'insults i creuament d'acusacions...

Fa anys que estic lluitant des de la conversa, des de la calma que segueix la tempesta, per recuperar aquest seny que sembla em perdut i està abocant homes i dones a un enfrontament social estrany i un poc estúpid, on els que ho paguen tot són els fills, tocats de l'ala ja per sempre i, sobretot, de cara al seu futur... què poca perspectiva de futur tenim!

Com podran -d'ací a vint anys- relacionar-se una dona i un home?
Pendents sempre d'una possible denúncia de maltracte?

Estic a un a entitat a la que et convide a posar un LINK al blog si ho creus convenient, treballem des de València per a que conceptes com el de la custòdia compartida avancen, també altres com la tolerància i l'enteniment, la raó, el parlar.

L'adreça? pots visitar-la i decidir tu mateix a: http://lacomunidad.elpais.com/usuarios/afamdeh

També, des de València, treballem molt amb la gent de: http://www.custodiacompartida.org

Bo, gràcies per tot l'esforç que estàs fent, per un pare, per un amic, per una persona que necessita una veu al costat... tots ho necessitem tard o d'hora, llavors es descobreixen els vertaders amics!

Fins sempre, att.

EDUARD

Carta desena

Extracte de la carta desena de n'Agustí Baró, a Miquel López Crespí
(Rebuda el 14 de setembre de 2008)

Palma, 4 de setembre de 2008

Benvolgut Miquel,

T'agraesc ben molt els teus llibres, els quals m'apropen no sols a tu, també a sentiments i experiències que em resulten molt properes, que a més de fer-me companyia m'il·lustren per afrontar el desencís.

“Je suis en train”, penso que s'escriu així en francès, de convertir el teu llibre de pregàries en llibre de capçalera. Ja el comentaré.

Quan reflexiono en tot plegat, m'omple de coratge el suport que vaig rebent de tots vosaltres i l'allau de tots aquells que amb les seves cartes s'interessen per mi, em feu costat. Gràcies.

En els darrers anys us he de confessar que he fet d'aquestes experiències de la vida senyera de compromís personal per la supervivència assenyada. En aquests anys d'indigència il·lustrada, entre altres coses, com valorar la soledat, he après a fer estalvi dels recursos propis i aliens. No és que mai hagués estat propens a excessos, més bé al contrari; és que com els diners han estat minvadament escassos n'he après, de viure de les poques coses que m'oferia i m'ha ofert l'existència.

Amb aquestes lletres et voldria encoratjar i pregar a donar una mà a anar transferint tot plegat, aquesta tramesa inclosa, al blog que tant he de menester per donar ordre al que anem construint i que no és altra cosa que una aventura més en favor de la igualtat de gènere, una lluita més en favor dels drets de les persones, en la qual a mi m'ha tocat en sort patir les entremeliadures gratuïtes, fortuïtes i atzaroses d'una oligarquia instal·lada en el poder que “inconscientment” fa estelles sobre la pobresa.

Abans d'escriure't aquestes lletres, t'he de dir que he escrit unes paraules a l'un temps col·lega i avui senador, el molt il·lustríssims Sr. D. Pere Sampol i Mas, pregant-li el seu interès pel meu cas i per la possibilitat de documentar-se, amb la intenció de fer qualque cosa per conceptes com “custòdia compartida”, “alienació parental” i aquells temes que puguin anar sortint entorn d'aquesta singladura forçada per l'atzar dels temps que ens ha tocat en sort viure i protagonitzar.

Ja veurem què en surt, de tot plegat.

Tornant a l'estalvi, voldria proposar-vos la coordinació de les trameses. Tot amb la intenció que el cost dels segells fos, resultàs, més assumible per a tothom i alhora facilitàs la comunicació en ambdós costats.

Plantejo la possibilitat d'anar fent estalvi i ajudar-vos entre vosaltres a fer front a les despeses de les trameses. A mi em toca respondre a tots plegats, en gratitud al suport que em va mostrant un bon grapat de valents i valentes.

Parlau-ne entre vosaltres... Emperò per favor us prec que si vos ve de gust no deixeu d'escriure'm i d'enviar-me el vostre suport amb el molt que estau fent. Gràcies.

A la carta a Pere Sampol també li mostrava el meu interès a contactar amb un altre company i col·lega de joventut, avui il·lustríssim, que pot ser donaria suport a aquesta causa que ens ocupa. Parlo d'en Toni Garcies (Salutacions!). Tal volta també em podríeu fer arribar la seva adreça i la de la seva esposa na Margalida (també salutacions!).

Molts us demanareu, es demanaran, per què ara? Simplement perquè és ara amics, és ara.
Ara el cost de compartir és assumible per les nostres butxaques minvades, ara l'accés a les eines, instruments, que ens ofereix la xarxa ens ho permeten fer, amb més o menys cura i elegància, però Déu n'hi do!

Des d'enrere vaig poder afinar un article publicar a “Diario de Mallorca”. Penso que podria ser de dia 2 de setembre. Em va resultar força interessant i es podria reproduir al blog. Tot amb la intenció de fer arribar aquesta altra experiència a fòrums de debat. La notícia tractava, tracta, sobre un encontre d'experts legals en matèria d'igualtat que tindrà lloc a Beijing el proper dia 23 de setembre d'enguany, és a dir, d'aquí a un parell de dies, organitzat pels ministeris d'Igualtat i Assumptes Socials i Cooperació, junt amb la Federació de Dones de la Xina, on la col·lega i Directora General de Responsabilitat Social Corporativa de la Conselleria de Treball de la nostra comunitat autònoma, Sra. Maria Duran, assistirà.

Què et sembla? Que en són de curioses les casualitats! Què n'opines? T'hi apuntes, a dir la teva? Amb optimisme cap a la igualtat! Què n'és de curiosa la vida, com n'és de bell sentir el vent bufar, sigui de Llebeig, de Migjorn o d'onsevulla, que quan bufa et permet navegar en aquest mar de llàgrimes i sofriments i patiments gratuïts. “Estereocopi meravellós” d'una litúrgia mig oblidada.

Gràcies, Miquel, per fer-me costat.
Rep una forta abraçada d'aquest humil bandejat. Fins prest.

Agustí.

NOTA:
L'escrit al qual fa referència aquesta carta es pot llegir íntegrament a María Durán participará como ponente en Beijing en el Encuentro de Expertos legales en igualdad

mañana te vere

si.... mañana te vere....q ganas tengo...falte dos veces a la cita ...tus padres, luego me ponian al corriente...de como estabas ....como te habian visto y como les contabas tus vicisitudes en ese hotel de lujo.....lujo, tu..... tremendamente digno detras de ese vidrio..... q ahora ya siempre odiare....lo se...Si mañana te vere....porq deseo verte bien...explicarte tantas cosas ...ay dios...en tan poco tiempo....y mirarte ....sobretodo mirarte sin parar de hacerlo ni un segundo porq se q luego al salir estare arrepintiendome de no haberlo hecho todos los segundos de todos los dias q me faltaran para volverte a ver....oli

Carta novena

Extracte de la carta novena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda divendres, 12 de setembre de 2008, a les 19:58)

Centre Penitenciari de Palma, 10 de setembre de 2008

Apreciat Cil, amic,

De matinada t'escric aquestes lletres, mentre la rosada penetra a la cel·la per la finestra enreixada.

Acab de rebre, ahir horabaixa, la teva setena tramesa i la de n'Eduard Torres. M'afalaga tant, que he considerat fer-te-la arribar perquè per correu electrònic li comentis la possibilitat de publicar-la al blog i així ell poder afegir la meva resposta, en la qual afegeixo comentaris que junt a les altres us ajudaran, ajudaran, a il·lustrar, narrar, més encara les sensacions i peripècies d'aquesta, ja de tots, aventura.

Em dol, com em dol el silenci d'aquests anys passats, la tristor que vaig poder trametre als pares del que fou la primera visita d'atenció duta a terme per la psicòloga del meu mòdul, hi ha que contextualitzar-la.

Al cap i a la fi soc jo el bandejat, el penitent, i a més travessava un episodi gripal que desfeia molèsties en tota la meva massa corpòria que no és poca cosa, els ossos, la gola, el cap, els ulls i tancat empresonat, privat de llibertat per a gaudir del temps, de la natura, de la vida al costat dels qui estimo i m'estimen.

Passat el mes d'agost, aquí al centre penitenciari de Palma sembla que tot ha pres un ritme d'atenció força gratificador. A dia d'avui ja he rebut, ja m'han atès en dues ocasions la psicòloga, en altres dues l'educadora i en una ocasió l'assistent social. Ho comento, també en parlo a la carta de n'Eduard Torres.

Sembla ser que demà dijous (11-09) tendrà lloc a la Junta Avaluadora la meva, entre altres, avaluació de grau, i si la situació no pren a mal crec que hi ha possibilitats que se'm pugui atorgar el tercer grau, el qual em permetria tornar a les meves responsabilitats laborals en el temps establert per l'Administració penitenciària.

Com et vaig comentar a través del cristall en la teva darrera visita a la presó, junt als meus pares, la meva esperança en aquest captiveri i en la situació actual és, era, la possibilitat de mudar de mòdul, al 14, i així aconseguir una feina, un destí, mínimament remunerat que em permetés una mica de dignitat i alhora no exprèmer més uns pares, els meus, n'Agustí i na Montse, que massa fan i just amb estretor deuen poder sobreviure i fer front a les despeses de la hipoteca a la qual fèiem front plegats.

Tant de bo el més aviat possible pogués gaudir d'un 3r grau i recuperar el temps perdut, no ja aquí, també els sis anys d'indigència il·lustrada que m'ha tocat en sort viure. Em sento capaç de cantar si un altre canta i ja fa estona que no tinc 20 anys.

Llegeixo l'escrit de n'Oli i em poso al seu lloc... Tranquil·la Olívia, estic força bé, donades les circumstàncies. Feu-me arribar l'adreça d'ella, així podré intentar d'alleugerir la impotència que ens atrapa a tots plegats.

Adesiara m'arriben notícies de l'exterior que em conviden a fer qualcom, a cridar, a cantar als vuit vents del món.

Entre altres angoixes com la de no poder sentit a prop meu o dels meus pares els meus fills; sento la impotència de no haver pogut fer avançar una mica més els blogs...

La fallida ja anunciada en el primer Govern del Pacte de la Federació de la Petita i Mitjana Empresa d'aquesta nostrada i estimada comunitat, crida al cel... (Potser el company Jaume pugui fer-nos cinc cèntims de la situació).

Si em feis arribar retalls de diaris i notícies, a més de gaudir-les les comentaré.

A Margarita Nájera voldria desitjar-li coratge en la seva nova escomesa, així com solucions i la meva més sincera gratitud pel seu suport.

A Maria Duran, seny i valentia a Beiginj.

Gràcies, Cil. Gràcies a tots per fer-me costat. Tant de bo la singladura pugui servir per qualcom de profit.

Fins prest. S'acomiada aquest vostre humil bandejat,

l'Agustí.

Company Bauló, des de València

València, 04/sept./2008

Company Bauló!

Poc ens coneixem fora d'aquella vesprada que vàrem coincidir a la Real, els dos gravant al grup de música sefardí i amb la mateixa càmera.

Sóc l'Eduard Torres des de València. El bon amic Cil Buele ens té informats a tots pel mig del blog que s'ha obert del teu cas. Ja fa una mesada que estàs empresonat, dius que tal volta la cosa va per a mig o un any, vols menejar el cas als mitjans?

No sé si a l'illa ho hauran tret, pense que sí, donat que eres una persona coneguda i que no has mort ningú, sinó que ets la víctima d'aquesta trampa social que hem muntat entre tots.

Aquest “rotllo” de parelles, fills fílies i fòbies, a més d'odis viscerals i actituds contra natura, sols ho podem entendre els que han passat per la situació.

Bo, per desgràcia i com sempre, caldrà que passe el temps per a que la cosa es calme, però, mentres tu estàs ahí tancat. Encara que t'imagine decidit i segur de les decisions que has pres, durant aquestos darrers anys, convençut del que fas i per què.

Vaig començar a escriure a l'ordinador, però em va semblar estúpid que t'arribara una carta amb lletra impresa, tipus arial 11 o bé new roman o el que siga (els darrers mesos estic utilitzant el tipus trebuchet i fent un interliniat d'1,5), cada volta més, a la meva vida, em cal mirar-ho tot més en calma i deixar un poc de blanc al costat per no ofegar-me... ja saps, di-me quina lletra utilitzes i et diré com eres.

Estic segur que t'has convertit, un poc, en l'ànima de la teva cel·la; els companys que han passat per ahí sempre m'han dit que dins tot és més autèntic i no la falsa bogeria que ens hem muntat “fora”; per desgràcia estic a la península i no puc anar a visitar-te... m'agradaria acostar-me a dur-te llibres, revistes, alguna cosa per menjar diferent, xerrar, riure'ns un poc de tot.

Com et passa el dia dins? Pots tindre el portàtil? Imagine que no, però pots passar-te el dia a la biblioteca o estàs pegant-li voltes al pati? I els funcionaris? Hi haurà de tot... però amb la teva experiència ja et veig fent propostes per a festejar el Nadal, muntant un grup de teatre per fer un espectacle del Pare Noel o els reixos.

Promet anar fent una ratlles de tant en tant i enviar-t'ho i, de pas, ja em dius si necessites paper, sobres, segells... què podem enviar-te i en quines condicions d'embalatge.

Sé que hi ha organitzacions internes a les presons que reivindiquen millores i denuncien actituds fascistes dels interns, confie en que no tingues massa pressions. Poc puc fer més enllà d'escriure de tant ent ant però almenys que tingues en compte que, ací a València, parlem del teu cas i així li he dit al Cil Buele, que els amics no deixen de córrer la veu.

No vull preguntar-te pel tema familiar o com vas en la realció amb els fills... les nostrs exparelles ja s'encarreguen de menjar-los el cap.

De nou, salut i força des de València.

Sort, amic!

Eduard.

Els cromos te'ls passa la meva filla de 9 (nou) anys que viu amb mi; des del 2003 tinc la custòdia després que la meva ex m'acusava d'abusar d'ella i es demostrara que era una denúncia falsa; ara al mes d'octubre tinc una nova demanda de modificació, ja vorem què passa! E.

Carta vuitena

Extracte de la carta vuitena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda divendres, 12 de setembre de 2008, a les 19:58)

Centre Penitenciari de Palma, 8 de setembre de 2008

Estimat, apreciat i benvolgut Cil,

No sé si tot plegat ens durà a bon port, emperò et confesso que a més d'encoratjar-me, m'entusiasma com pren la singladura aquesta aventura de compartir. L'allau de cartes comença a plantejar la necessitat d'organitzar i coordinar les trameses. Us ho prego, sé que a tu també et pot suposar una despesa que en fer comptes Déu n'hi do! A mi ja comença a representar un problema el qual amb el temps no podré fer front. Tot recomana seny i ordre.

Així els comento als amics que van interessant i em fan arribar el seu suport: Antoni Ignasi Alomar, Miquel López Crespí, Miquel Adrover, Bartomeu Niell i el seu fill Gabriel... Penso que hi pots trobar bons col·laboradors i així els ho comento. Parleu-ne! Per internet resulta més senzill i esper prest poder-m'hi afegir.

A la cata, tramesa a Miquel López hi trobaràs aclariment del que et parlo...

Voldria fer-te, fer-vos un prec. Tinc l'esperança de poder gaudir aviat del 3r grau penitenciari, per la qual cosa aviat ens podrem abraçar. Emperò com que l'espera es pot allargar, t'he de manifestar un desig que tal volta es podria realitzar. Es tracta que em fa molta il·lusió llegir el poemari de na Tonina Canyelles. Tal volta li podries fer saber i ella pot ser me'l podria fer arribar. Què en som d'aprofitat! La veritat és que em fa molta il·lusió llegir-lo i aquí em resulta complicat. Tal volta l'editorial tingués a bé fer-me'n arribar un exemplar. Què trobes?

Bé. M'he atrevit a enviar-te aquestes poques lletres, perquè de segur que en Miquel López compartirà la meva darrera tramesa amb ell, esper, i no volia que et sorprengués.

Gràcies de tot cor, amic Cil.

Agustí.

Uf! Com pren tot plegat. No ho sé si aquest humil bandejat se'n podrà sortir. Tanta sort que compto amb tots vosaltres.

Salut, coratge i resistència!

Benvolgut Agustí,

Feia temps que no sabia noves teves i, mira per on!, gràcies a l'abnegat Cil m'he posat al dia aviat. He pogut llegir les teves cartes i les que t'han fet arribar de suport i coratge altres persones que em mereixen el meu respecte i reconeixement ja que són gent de combat.

Veig també que tens dues amigues lleials, la música i la lectura, que t'acompanyen el captiveri.

El motiu de la privació de llibertat és el més miserable de tots: els putes doblers! Estic d'acord amb els comentaris d'en Llorenç Buades referits al tema de la custòdia compartida i, sobretot, que el divorci és cosa de rics.

Que les conseqüències d'haver-te enamorat, casat, tengut fills i, després que la cosa no hagi anat bé (un fet que ningú no desitja), et condemni a mantenir la presó del MARTIRIMONI (no m'he equivocat) o, si no, haver de pagar un impost "de l'error" (horror!) per no mantenir la situació o, com a alternativa, la privació de llibertat, és per llogar cadiretes.

De presó a presó, entre un matrimoni que sotmet a esclavatge o la d'anar a parar a un zulo legal,
no es pot esperar cosa bona!

En tot cas, veig que hi ha esperances vives del tercer grau i això és una finestra i una portunitat.

Estic segur que aquesta peripècia ha de passar aviat. Des de fa anys, faig ús d'una fórmula d'acomiadament en tots els meus escrits (en Cil n'és testimoni) que, en el teu cas, agafa
una triple i especial significació:

SALUT, CORATGE I RESISTÈNCIA!

Bartomeu Mestre

KIBBLAH

Hola amic Agustí,

Desprès de llegir la teva darrera carta desitjo que ben aviat ens poguem trobar,això seria la millor noticia que ens podries donar a tots,no pug imaginar el que deu ser aquest capitol de la teva vida, però sabent com ets, se que així i tot en treuràs coses importants per el teu proper futur.

KIBBLAH

La barca rosega contra els macs llisos dela platja mentre l'home, amb els peus enfonsats fins els genolls en l'aigua, l'empeny.
Les orenetes i l'olor dels pins omplen l'aire.
Finalment, la barca sura sobre el blau i l'home puja i deslliura la vela de les seves cordes.
Posa rumb cap L'aigualit vermell on neix el sol.

T'envio una abraçade ben forta.

fins ben aviat.

Joana M. March

Carta setena

Extracte de la carta setena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda dilluns, 8 de setembre de 2008, a les 13:38)

Apreciat Cil,

No sé com et podré agrair mai de mais el teu suport i el de na Ble. Esper poder fer-ho amb la meva incondicional amistat.

Aquests darrers dies no han estat dels més agraïts del meu captiveri. Però passen. Pel que fa a la grip, encara la passejo.

Han passat moltes coses i m'ha estat impossible concentrar-me en escriure. Ja aniré fent.

Com sempre les vostres trameses, les teves i les de tots plegats, resulte vitamina per a l'optimisme que em cal en aquesta experiència alliçonadora que m'ha tocat, amb sort, viure.

De tot plegat, gràcies, gràcies, m'encoratja molt saber de fora.

M'ha alegrat molt saber de na Joana Maria, de n'Eduard Torres. Dels quals esper tenir notícies ben prest. També veig que alguns alumnes es van interessant. Memòries, Shariff...

Hi ha tantes coses a comentar, tants d'esdeveniments, tantes curiositats, tantes d'experiències.

A més de la grip, m'he tornat a mudar del que aquí anomenen “xabolo”. Tinc nou company, en Raül. Ja us en parlaré en retrobar la tranquil·litat que m'ho permeti fer ordenadament.

Ara com ara, el que em té més capficat és la possibilitat d'aconseguir el 3r grau, el qual em permetria sortir a treballar al carrer i poder tornar-vos a abraçar. El cas és que el passat dimarts vaig rebre la visita de l'educadora, la qual m'informà de la possibilitat d'aconseguir el 3r grau el proper mes. Sembla ser que la meva avaluació de grau tindrà lloc dia 13 d'aquest mes de setembre; per la qual cosa em fan falta moltes coses i ajuda a l'exterior. N'he informat els meus pares. Em calen moltes coses per aconseguir-ho. Des d'un informe dels funcionaris de presó a contractes laborals de l'exterior.

Voldria trametre la meva enhorabona a na Magdalena González pel que ha aconseguit després de les vicissituds de l'escomesa. T'he de comentar que vaig poder llegir i veure una ressenya al Diario de Mallorca, on hi sortia una fotografia seva i al seu costat hi vaig poder veure una bona companya, na Joana Maria, “Perla” pels amics. Memòries també a ella.

Els comentaris de n'Olívia, malgrat en castellà, sempre són una bona dosi de coratge i alegria.

A Bernat Vicens, gràcies pel seu interès, i memòries al seu fill, penso, n'Andreu, amb qui vaig compartir molt en temps de joventut i escoltes, així com al seu nebot penso, Gabriel, aparellador, una forta abraçada.

A Francesc Riera: escriu-me, ja fris de veure imatges de muntanya i platja!

Tant de bo pugui gaudir del 2r grau el més prest possible. Aquí dintre tot plegat es fa molt feixuc i decebedor. Així i tot, ho visc amb el màxim d'optimisme.

A Francesc Pérez i a la seva esposa m'agradaria que els enviassis un missatge de gratitud pel seu suport i contactes amb els meus pares, així com que els agrairia que tranquil·litzassin els meus fills, Neus, Laura i Pau, trametent-los tranquil·litat. El seu pare els estima i sempre els ha estimat!

De tot se'n surt i tot són experiències enriquidores a la vida. Hi ha moments en què per a seguir la travessia hom s'ha de fermar a la major per tal de parar la tempesta!

Jo he estat un home valent
i no he girat mai la cara
quan he sentit a la pell
l'urpa de la turbunada.
Bufa, ventet, bufa ben fort,
hisseu la vela que anem a port.

Amics, fins prest. Ara us he de deixar d'escriure per avui, que sinó no hi haurà tramesa aquesta setmana.

Agustí

AGUSTI

NOEL QUINTANA | 08/09/2008, 13:55

HOLA , PERDON POR ESCRIBIR EN CASTELLANO.

COMO BUEN AMIGO DE AGUSTIN, Y CONOCIENDOLO DESDE HACE MUCHOS AÑOS Y HABIENDO PASADO JUNTOS MIL AVENTURAS,TANTO BUENAS COMO NO TAN BUENAS,SIENTO EN LO MAS ONDO DE MI LA GRAN INJUSTICIA DE QUE LO METAN EN PRISION POR NO PAGAR A SU EX,CUANDO ELLA SE QUEDO CON EL PISO, TIENE UN SUELDO DE PUTA MADRE, Y LO HA PUTEADO CON LOS HIJOS.

Y LO QUE MAS ME INDIGNA ES VER POLITICOS Y FUNCIONARIOS CHORIZOS EN LA CALLE COMO DICE JOSEP.

ESPEREMOS QUE ESTA VES LA JUSTICIA NO SEA CIEGA Y RECTIFICEN EL MAL QUE ESTAN HACIENDO A UNA PERSONA QUE AHORA VOLVIA A RESURGIR

UN SALUDO A TODOS Y ANIMOS

NOEL.

hola cil...hola agus...

Si,se ve q el cautiverio no esta hecho para mi...ni para nadie.....pero esq yo hasta al nombre le tengo pavor.....no hay manera de entrar en el blog de encaptivitat......jolines para no decir otra palabrotaa peor.......esq me pongo de los nervios¡¡¡¡¡¡¡......la verdad esq el nombre se las trae....ya el solo me da miedo y claro mi cerebro lo capta e impide q las manos colaboren..y cojo cada disgusto q no te cuento....esta visto q este blog esta hecho para facilitarme el acceso a agus si se le puede llamar asi............pues a mi me lo esta impidiendo....asi como suena.... me boicotea....ose q no me pienso gastar ni una de mis enfermas neuronas en volverlo a intentar...yo...si us ve de gust como diria agus escribire en mi blog y reitero a cil..si a tu te vedegust pasarli en agus es meus escrits to agraire molt..,, sino pot se..., pues escribire para las estrellas q ellas sabran lo q hay q hacer....de verdad q estoy disgustadiiiiisima....se nota?..oli(perdon por las faltas ortograficas sobre todo en catalan)gracias

pensaments de n'oli

Bueeno...bueeeno.....me quedo sola en casa...mi hijo de barcelona y su novia...despues de una merecida estancia en casita..se han ido..esta fecha nos marca a todas las madres....y mas a las q no trabajamos fuera de casa ...Ya bien jovencita....tendria por aquel entonces 21 años elegi conscientemente mi futuro....esposa...madre...y maruja de cierto nivel..¡no me gusto!....pero cuando quise cambiar ya no pude....pero no me enseñaron...o yo no me entere....de q todo tiene su fomula magica .... y es el dia a dia ...conformandome con lo q iba viniendo...el no aceptarme y no aceptar lo q me toco vivir me ha hecho mucho daño....ahora busco yo solita la formula para saber vivir equilibradamente y conforme a mi misma...valgan estas lineas...para todos aquellos-as cuya meta es no querer ser lo q son....os lo aseguro...¡disfrutarlo pues solo se vive una vez...aprovecharlo... que va de regalo!

La Ciutat del Sol

La Ciutat del Sol,
Comentari d'Agustí Baró al llibre de Miquel López Crespí

Premi de Narrativa Josep Loperas i Martí, de l'Òmnium Cultural, Granollers, 1998, de Miquel López Crespí editat per l'editorial Granollers.

Una reial ordre donada el dia 20 de març de 1413 a Barcelona per Ferran de Trastamara i un fragment del “Cronicon Maioricense” contextualitzen, extraordinàriament, la narració fantàstica de les vivències d'un bandejat, a la seva terra, supervivent de l'aventura d'anar a la recerca d'un món millor.

Moltes són les històries que podem trobar als prestatges sobre el descobriment del nou món.

La Ciutat del Sol n'és una que ens la conta en primera persona, fent-nos aterrar de peus a terra, i, en comptes de parlar-nos d'evangelitzar i convertir heretges, ens fa reflexionar sobre la realitat d'una humanitat dividida entre pobres i rics, esclaus i senyors, sotmesos i poderosos, on la febre d'obtenir riqueses pot més que els millors pensaments.

Perfectament ambientada en un moment històric en què la Mediterrània n'és el centre, del vell món, les vivències que ens narra el protagonista transcendeixen en el temps, universalitzant el desig de no sols somniar un món on l'home pugui ser lliure sense por a presons, repressions ni turments, somniar en un món en el qual es pugui viure del que ens ofereix la natura mitjançant l'esforç, i tenir per norma suprema la igualtat i la llibertat de ser qui som.

En recomano coratjosament la lectura.

Agustí Baró Bauló

Carta sisena

Extracte de la carta sisena de n'Agustí Baró,
a Cil Buele
(rebuda dimarts, 2 de setembre de 2008, a les 17:20)

Apreciat Cil,

Ahir vaig rebre el munter de pàgines que em tramets i que van engirgolant aquesta germanor que em fas arribar.

Ençà la teva visita, del passat dissabte, amb els meus pares, fins a dia d'avui no m'havia pogut posar a escriure. Tot per la gran quantitat d'aconteixements als quals he de fer front, a més de la tensió d'una especial atenció a les relacions humanes, les quals si més no són noves per a mi i que us de dir que se'm presenten extremadament exagerades.

I, a més, els canvis de temperatura que es produeixen de la nit a la matinada m'han sorprès amb un refredat que també m'obstaculitza la concentració.

Dilluns passat vaig rebre paquet postal d'en Miquel López Crespí. El qual em va fer regirar les meves lectures. Em va sorprendre tant “La Ciutat del Sol”, que me l'he engolit i us en deixo la meva recomanació...

Aquest gripot no em deixa del tot acurar la cal·ligrafia i menys ordenar el pensament per a fer-lo didàctic...

Tant de bo se'm pugui alleugerir aviat aquest malestar i pugui refer òptimament la comunicació.

Memòries a tots i encoratja'ls a escriure o simplement enviar-me fotografies o retalls de diaris, revistes...

Disculpau el meu estat. A la propera esper poder estar millor.

Salut. I gràcies de bell nou a tots.

Agustí

q lio ...

q lio ...
res.... q no puc entrar en sa nova compta...si q lio.tengo unas ganas de q pase este mes......no ha sido facil,,,para nadie y mucho menos para ti.....Agus...hablare con Cil...el me dara la solucion del problema q tengo con el nuevo blog...buen...o ahi va un altre pensament ..y si ganas como se q ganaras ....la revision de tu caso...como quedan abogados...jueces y justicia.?....no te digo la interfecta.....,besos oli

31 D'AGOST DE 2008

Moltes gràcies, tot el que siga per recolçar l'Agustí.

Em posaré en contacte amb els seus advocats per saber-ne més detalls del cas, i li escric a Agustí per demanar-li permís... per experiència amb altres companys "empressonats" us recomane que QUAN LI ENVIEU UNA CARTA INCLOGAU DINS UN SOBRE EN BLANC I SEGELLS PER FACILITAR-LI LA RESPOSTA donat que ell si que pot enviar tantes cartes com vullga (això si, si no ha canviat el règim funcionarial penitenciari, la deu de donar oberta per inspecció... alguns drets constitucionals no estan en ús dins la presó!); pot anar dins la vostra carta... escrigau, és un recolçament magnífic pel que no pot "eixir", tot i que conegent l'Agustí molt prompte es convertirà en tot un personatge de la seua galeria i farà bromes al menjador o bé se'n ocuparà de tasques de recolçament amb altres empressonats més fotuts i abatuts, li podeu enviar llibres, revistes i també menjar... allà dintre no tenen coses que fora donem per suposades, ELS QUE MILLOR EL CONEGAU aneu a portar-li una barra de xocolata, diaris, setmanaris, galetes d'algun tipus... mai coses en llaunes ni pots ni cristall, no el deixaran entrar i ho tiraran o rebutjaran... penseu que ho tenen que obrir tot.

Qualsevol cosa que li envieu de menjar, galetes... li serveix per repartir-ho a la seua gàbia -on romandrà amb dos o tres persones més- i això crea un vincle molt humà (tot i que les raons de cadascú per ser allí són molt distintes, però no és habitual que barrejen gent amb delictes molt diferents)... hi han més històries allà dintre que al Gran Hermano!

Torneu a reprendre el gust d'escriure! Si potser postals amb vistes... queden molt boniques a la gabieta i ho fan més humà.

Salut per sempre Agustí, empressonat per un sistema injust, desigual, parcial... que ens lleva el dret a veure els nostres fills tot per ser homes... cal canviar la llei, Agusti és un empressonat més per una legislació antiquada, és un insubmís dels 80 lluitant per professionalitzar el servei militar... els recordeu? van ser més de tres mil xicots amb comdemnes de mig i un i dos anys "per atemptar contra els principis bàsics de l'Estat de Dret"... ara, a ell li ha tocat el paper de "lluitar" tot pel dret a gaudir dels nostres fills sense la por judicial a la denúncia falsa, dintre una justícia "utilitzada i malmesa" per desgràcia per molts individus...

bo, crec que el millor que es pot fer ES NO DEIXAR DE COMENTAR-HO I PARLAR D'AQUEST CAS EN QUALSEVOL LLOC, A CASA, ALS AMICS, AL TREBALL, A UNA CONVERSA... simplement comentar-ho, no cal "posicionar-se", sols dir allò de: sabeu que li ha passat a l'Agustí Baró? és a la presó per... i deixar correr la veu. Es sorprendreu dels casos semblants que ja hi ha!

Moltes gràcies per llegir, att.

EDUARD