Apreciats amics, estimats, companys i encuriosits pel que vaig deixant penjat a la xarxa a través d'aquest blog, que a hores d'ara porta ja un volum considerable de contingut escrit, el qual, si bé quasi exclusivament escrit, deixa entreveure les possibilitats multi-mitja de les quals adesiara us en parlo. Les causualitats i les circumstancies l'han fet així i gracies a la valuosa col·laboració de l'amic
Cil ha estat possible; ja que la meva, esper, temporal, especial, situació ho ha hagut de mester així, o/i, així a esdevingut. Gracies
Son quasi be les 9 del mati d'aquest 25 de desembre de 2008. Dia de Nadal. Bon Nadal a tots i a totes i que els que vinguin puguin ésser molts, bons i si escau millors.
El passat divendres, 19 de desembre, entorn de les onze del mati, i mentre en trobava borinejant una peça de fang, en el taller del mòdul número onze del Centre Penitenciari de Palma de Mallorca, el meu nom sonà per la megafonia. En van cridar per anar a rebre notificació del Jutge de Vigilància Penitenciaria. Sincerament us he de dir que no esperava res de bo, restava a la espera de que em fos denegat el recurs que havia tramés per a la obtenció del primer permís ordinari que m'havia estat possible sol·licitar en aquest meu captiveri, seguint la inercia dels aconteixements que han anat succeint. M'hi vaig adreçar junt a altres sis interns del mòdul. Els comentaris eren optimistes, emperò jo no me les tenia totes, la experiencia viscuda em recomanava que no en fes il·lusions ni albires esperances.
Oh! meravella! El recurs que vaig trametre amb el valuós ajut d'en Biel, company de captiveri, fou acceptat per la qual cosa el Jutge de Vigilància considerà oportú d'otorgar-me el primer permís ordinari. Ja us podeu imaginar l'alegria i la quantitat de pensaments positius que passaren pel meu capet. Uhau quantes coses per fer i quanta joia pels que en consideren. Has triomfat!, en deien els companys en saber-me feliç amb la noticia. Tot d'una vaig asentar-me davant la primera taula que se'n va posar al davant i amb paper i bolígraf vaig dibuixar el calendari que en venia per davant, a la fi de destriar quins tres dies sol·licitaria per a gaudir del permís. M'interesava la possibilitat de disposar de dies laborables en els quals no destorbar a aquells propers que em calia saludar. També l'ansietat de ser prop dels meus pares quan avanç m'era d'especial interès. Nadal esdevé una data assenyalada i d'especial interès en el nostre conscient cultural i els pares s'ho mereixen. Esdevenia un problema, eren prop de la una i les instàncies es recullen a la tarda, era divendres i probablement a "Regimen", que a on s'adrecen les instàncies, sol·licituds d'aquest caire, ves a saber si tendrien temps per a cursar la meva sortida en llibertat, pel primer permís ordinari, per al dilluns vinent i a partir de les cinc de l'hora baixa per tal de poder restar als costat dels meus pares en el dinar de Nadal. Em vaig adreçar a "Don Juan", el funcionari encarregat del modul aquell dia, i li vaig explicar les meves inquietuds, aquest se'n va fer càrrec i prompte en va espitjar a fer-li arribar la instància immediatament prestant-se a tramitar-la i fer possible el que per a mi fou un miracle. Era possible sortir al carrer i poder abraçar i sentir a la pell l'apreciada i tantes vegades meinspreada llibertat. Al se'n demà comunicava, a traves de cristalls amb amics i amb els meus pares. Quina joia! Tornava a casa per Nadal. Tot va ocórrer així, d'imprevist. No hi havia temps per a organitzar cap trobada. Sols sortir i deixar que els aconteixements succeïxen. Comunicau la nova a n'en Cil, vaig dir-lis al meu pare, a n'Olivia i a n'en Tolo Niell que restaren estorats darrera el cristall. Uhau!
_ Veuràs als teus fills? _ em va comentar un intern en un d'aquells moments de fraternitat que esdevengueren en les hores interminables d'espera.
_ Amb tota probabilitat no, que més voldria que veurer-los. Com podria fer per a estalviar-los tot aquest despropòsit, si més no alleugerir-lo.
_ Bon Nadal , bones festes i prosperitat, estimats.
Cinc mesos en-captivitat i 48 hores que esdevengueren feixugues, llargues i plenes d'ansietat.
Tres quarts de cinc de l'horabaixa del dilluns 22 de desembre de 2008. Pel comunicador de la cel·la, la veu del funcionari sonà plena d'optimisme:
_ Agustín, te vas de permiso, prepara la maleta que cuando se habran las puertas te vas, felices fiestas.
_ Si ..., gracias, lo se, estoy preparado.
A les cinc en punt les portes s'obriren. Ja restava atent amb la bossa preparada, amb roba per rentar , roba d'estiu per deixar a casa i una carpeta plena de papers que estorjar, les trameses i escrits que pel seu embalum i vàlua preferia dur a casa.
Vaig baixar les escales. No m'ho acabava de creure, rere meu vingué en "Bodo", el company alemany amb que cantem nadales i sovint sovint fem de parella al dominó. Amb un somriure ben ample en torna a felicitar i em donà un altra bona noticia:
_M'han concedit la llibertat condicional.
En tornar a la presó,en Bodo, ja no hi serà. Quina joia per a ell. Ell es d'aquells que difícilment tornaran a passar per un recinte d'aquestes característiques.
La llibertat condicional. Tan de bo pogués obtenir-la. Com podria fer-ho?
_ Agustin!? Sabes donde esta ingresos, verdad?
_ Si ( amb l'estorament evidenciat al rostre)
_ Pues ve para alla que te están esperando. Puedes ir solo
Es un signe de confiança això de deixar deambular sols als interns per el recinte del Centre Penitenciari. M'hi vaig encaminar. en arribar al mòdul d'ingresos, en vaig trobar amb en Toni Ordines, el recordau?, d'Andraitx, un dels primers penitents amb qui vaig confraternitzar i que es traslladà al modul 14 per a treballar a la rentaduria, de camí, front a infermeria, també vaig topar amb n'Alfredo, amb dos es pensaren, felicitant-me, que me'n anés ja en llibertat, en el meu cas tot era possible en qualsevol moment, de fet altres companys ja resten en llibertat condicional, emperò, si be content, sols son tres dies de permís.
Fets els pertinents tràmits burocràtics per a facilitat la meva eixida, junt amb altres tres penitents, dos sortint ja en llibertat condicional i un altre i jo de permís ordinari, un funcionari ens conduí, em conduí a la porta de sortida, el camí sem feu llarg, no recordava haver passat per tants de passadisos i espais, emperò poc poc m'anaven resultant familiars. A la porta m'esperaven el meu pare, n'Olivia i l'amic i estimat amic Cil Buele, qui s'afanya a retratar l'aconteixement.
Uff! com explicar-vos. Masa!
_ Ja diràs coses (va comentar en Cil), gaudeix i digues coses
_ Ens podríem veure el dimecres al mati, vaig a aterrar i gaudir l'eixida amb els meus pares. Ens hem de veure.
I així va ser. En Cil havia publicat la nova en el blog. Els amics i coneguts s'afanyaren a felicitar la nova. Amb en Noel ens verem un instant i quedarem per anar a dinar al dia següent. Aquell mateix vespre em vaig afanyar a entrar en el blog. Bona feina, Cil. M'he permès de treballar-hi una mica per tal de en principi millorar-ne l'aspecte i les possibilitats de compartir a semblança del que anàvem fent avanç de que es precipités el meu engarjolament. El resultat el podeu veure. Quelcom no acaba de funcionar. Les RSS, entrades i comentaris, no son accessibles amb facilitat, no he tingut temps per a saber-ne la causa.
El 23 de desembre vaig aprofitar per a fer unes petites compres d'estris pel captiveri, roba còmoda i un parell de carpetes impermeables. Amb en Noel i la Núria, la seva companya, anarem a dinar a u restaurant Indu situat al carrer Blanquerna, anys enredera havia estat una cerveseria a la qual en ocasions acudiem a fer-hi una copeta amb el Demetrio i altres companys de la PIMEM, boníssim l'àpet, cordial i entranyable la celebració. Gracies. En acabar vaig provar de anar a veure a Antoni Arbona i a Joan Carles Peiro, advocats propers i que en el mateix edifici del carrer Cecilio Metelo, penso, prop de reina esclaramunda tenen els seus respectius despatxos, no els vaig trobar. N'Oliva havia vingut a dinar amb nosaltres, els peus li feien mal i tot recomana acostar-nos al "Corte Inglés" per a fer un canvi de calçat, no es va trobar massa be i desprès de fer la muda de sabates per anar fin al carrer Jesús a casa de la seva cunyada tinguérem que agafar un taxi, el parkingson es així de cruel i d'imprevist. Vaig poder saludar a Silvia amb qui comparteixo arrels pirinenques. Salutacions Sílvia! fins prest. Al dia seguent la Sílvia partia de viatge cap a Tremp (Lleida, Pirineu català) per a passar les festes amb els seus. Curiosament en el "Corte Ingles" vaig poder trobar altres amics i companys de ventures els quals en daren noves i coratge, n'Angels i en Monxo els quals en trameteren suport dels amics i companys Antoni Ignasi Alomar i Jaume Barceló, Salutacions Antoni, salut i força també per a tu Jaume. Es curios, he de comentar, ara m'en recordo, que en sortir del restaurant hindú es va creuar i felicità les festes en Jaume Caldentei, m'en adon que probablement no en sap res de la feta. Salutacions per en Jaume Caldentei
Dia 24 improvisarem una trobada en el Bar- Restaurant Mavi del carrer 31 de desembre, força interesant i encoratjadora. S'hi personaren en Cil, en Miquel López Crespi, En Francesc Perez, na Joana Maria March, en Miquel Pujante, en Demetrio Penya, en Joan Mayol excusa la seva presencia emperò com si hi fos, parlarem pel mòbil, amb na Mercè Garau vaig poder parlar per telefon una llarga i emotiva estona, rebent suport i ventures del seu pare en Climent i el seu company en Lluís. Tots per encoratjar-me a resistir i per empènyer a fer possible la meva definitiva eixida, bons consells i molt de suport. Gracies per ser-hi i encoratjar-me, ho he de menester.
La tarda del 24 vaig arribar-me amb el pare, a Portals Nous, a veure els meus padrins joves, na Lluissa i en Sebastià, convalescent d'una intervenció pulmonar greu, vaig poder parlar per telèfon amb el meu nebot, el seu fill n'Andreuet, n'Andreu a hores d'ara i resident feliçment a Dinamarca i tenir també noticies de la seva germana na Maria-Astrid. Salutacions.
El sopar de nadal, amb els pares, anàrem a casa d'enTolo Niell on poguérem gaudir d'una família d'acollida generosa i meravellosa. Per molts d'anys. Prest ens tinguérem que disculpar el para darrerament no es troba molt be, es mareja i tornarem cap a casa.
Tempus fugit.
El temps s'escapa. han estat dies fantàstics que he fruit amb escreix. En son molts els qui em feu costat i als quals agraeixo la coneixença. també els veïnat m'han adreçat la seva especial abraçada, els familiars enllà de la mar, gracies Joan (Sanroma) per la teva calidesa, fer-me costat i fer, sobre tot costat als pares, els teus tiets. P'en Patxi, qui també em tramet el seu suport, he sabut que un altra amic es troba en situacio penosa en una estança de Son Dureta, en Paco Garrido; coratge amic i resistència que encara resten aventures que gaudir. salutacions per als teus i en especial a la teva germana Enrriqueta.
Beatriu que et provi be per Madrid al costat de la teva família d'enllà de la mar, gracies pel teu suport i molta ventura.
Favian, salut coratge i resistència de segur que la festa ahir va ser grossa i aquest mati t'ha costat el llevar.te si no ens veiem avui ja ens veurem en un altra ocassió.
Eduard Torres, per molts d'anys, esper que tot vagi bé, ja anirem parlant. Fins prest. Va ser impossible fer-te arribar per endavant la possibilitat de la meva eixida. Em va sorprendre i a anat com a anat de segur que hi haurà ocassió per a planificar una bona trobada
Carme Sanfrancisco, bones festes i venturós any nou també per a tu per en Manolo i els teus. Rebeu una forta abraçada.
Abraçades i besades per a tots de segur me'n he deixat molts al calaix, disculpau-me i vagin per a tots les millors felicitacions.
Poques coses més a dir-vos, que ho passeu be i que de tant en tant faceu un raconet a la memòria per aquest humil bandejat que en aquests moments us ha de menester. No per a res en especial, per a fer-li costat i saber-se valorat.
Aquest mati he provat d'arribar-me a qualque quiosc per a adquirir alguna revista o quelcom per a llegir, restaven tancant, emperò a l'Avinguda Argentina he trobat una llibreria que també ven diaris on a l'aparador m'ha cridat l'atenció un llibre de José Saramago, en castellà, ja us en diré coses, així de primeres apreciar la portada, un gros elefant morat sobre un fons tot groc i un titol força atractiu, "El viatge de l'elefant" amb una cridada també atraient a la contracoberta, ... "SIEMPRE ACABAMOS LLEGANDO A DONDE NOS ESPERAN. LIBRO DE LOS ITINERARIOS"
Salut, coratge i resistència. Agustí Baró
A propòsit de quelcom que hem anat comentant durant aquests dies sobre l'accés i l'us de la xarxa vaig descobrir a "
el caparazon" en un escrit publicat per "dreig", avanç del meu engarjolament, el 26 de març d'enguany, un magnífic post de
Genís Roca sobre l'índex
Forrester’s Social Technographics en el qual se'ns parla de quin serà el nivell potencial de participació a Internet per a determinats grups de població.
Recomano la bitàcora recomanada a l'escrit, i si be coincideixo amb el que s'hi esposa, faig ús del meu dret a la paraula plantejant la possibilitat de afegir-m'hi a fer comentaris i convidar-vos a fer-ho.
N'apunt una categorització social per actituds de l'us social que se'n fa de la xarxa.
Categoríes segons l'actitud en la red:
-Creadors (generen continguts)
-Crítics (comentant)
-Col·lectors (sindicant continguts)
-Membres (pertanyen a xarxes socials)
-Espectadors (llegeixen blogs)
-Inactius (res d'allò esmentat, formarien part de la encletxa digital, malauradament encara important)
I en deixo un fragment
...
Su reflexión me interesa desde el punto de vista que comentábamos en el El trabajador 2.0 en la empresa 1.0:
¿Es posibble que muchas empresas, siempre temerosas de ceder espacios de poder, puedanllevarse la sorpresa de que en una cultura de roles estrictos empleador-empleado y muchísimassusceptibilidades sobre privacidad, realmente sean pocos los que quieran participar? Es necesaria, entonces…y sobre múltiples instancias, la sensibilización.
También Fernando Polo reflexionaba en un reciente post sobre los 7 mitos de la Web 2.0 sobre los escasos índices de participación significativa, añadiendo que el reto de la inteligenciacolectiva no depende sólo de disponer de herramientas como los blogs o los wikis. Es bastantemás complejo, más difícil y más laborioso. Es cultural y no tecnológico, y requerirá invertir mástiempo y paciencia que dinero y recursos.
Todo ello me hace pensar en nosotros, en los agentes del cambio 2.0 en entornos 1.0 como figuras más o menos formales con una función clave: apoyar, valorar, dinamizar la participación de personas que quizás dominan los contenidos pero temen las herramientas. Tendrán-tendremos que actuar, de alguna forma, como traductores, intérpretesdesmitificadores de las fábulas circulantes sobre este nuevo país del que muchos se consideran, por edad o desconocimiento, extranjeros. y
Es un tema sobre el que volveremos. Dejar ahora solo algunas reflexiones sobre algunas de estasfábulas, posibles mejoras de los elementos inhibidores de la participación:
-Los roles fuera de la red. Avanzar en la igualdad repercutirá en una red más democrática, diversa y por tanto, desde el punto de vista de la construcción social de la verdad, “cierta”.
-Fomentar la libertad, la autonomía en la adopción de estos roles. Que no sea una cuestión de baja autoestima la que autoexcluya de la participación.
-Fomentar el optimismo tecnológico, el entusiasmo, sobretodo en personas que no son nativosdigitales y no tienen al hábito de expresarse en ámbitos de información o poder (los jóvenes, según algunos estudios y tal vez gracias al aumento de su nivel cultural y el efecto positivo de la participación en la red pecan a veces de lo contrario: de ambiciones irrealistas que les hacenexageradamente críticos e irrespetuosos con el trabajo ajeno)
-Concienciar o informar sobre la no existencia de una única red, de una única audiencia. A diferencia de los expertos en márketing, los que se dedican a la información parecen querer llegar a veces a una audiencia universal que en un mundo complejo, no existe. La relevancia solo es posible hoy en las microredes.
-La neutralización de las consecuecias negativas que podría tener la participación en la red. El activismo social respecto a cualquier represalia derivada de la libertad de expresión. Que no sea el miedo, tampoco, el que excluya del mundo digital (Observo también, como tema diferencial y relativo a la edad, que las generaciones más jóvenes son más libres, menos “paranoicas” haciacuestiones de privacidad en internet)
-Seguir avanzando hacia la web semántica, que no dota, en principio de mayor relevancia a los contenidos según su posicionamiento técnico o de autor. Los protagonismos son cosa del pasadocanción libre, como se comenta en los 7 mitos de la web2.0, será escuchada tantascualquiera de Sinatra). Es hora de dar importancia al contenido. Al qué y no a quienexpresa. (ninguna veces como
-Seguir valorando, apoyando, fomentando mediante las citas mutuas, los avances, el esfuerzo, las horas de trabajo de quienes empiezan a ser, a su vez, agentes activos de nuestro propioconocimiento.
Sigamos…A la fi ha arribat en Fabian a casa per a fer-me un abraç, desitjar-me el millor i encomanar-me coratge i resistència a més de fer-e a mans un altre llibre per a cultivar la ment i distreure el temps; es tracta d'un llibre d'Italo Calvino, "El Barón rampante", escaient, veritat? dedicat per ell mateix i la compnya Beatriu que en aquests moments es troba a la capital de l'estat espanyol i amb el llibre m'encoratja a resistir. Gracies amics.
Ara si que ja m'acomiado de bon deveres. Costa d'empasar emperò es el que cal acceptar. Fer la bossa i partir.
Fins prest.
Entrades
