Carta seixantena

Extracte de la carta seixantena de n'Agustí Baró, a Cecili Buele
(Rebuda dimecres, 3 de desembre de 2008, 12:50)

Centre Penitenciari de Palma de Mallorca, 30 de novembre de 2008

Benvolguts Cil, Bel i apreciats amics:

Exactament cent vint-i-cinc dies de captiveri. Avui és diumenge, rere la finestra enreixada plou i entre els núvols grisos de pluja que ho envolta tot cap al nord-oest malauradament veig com fa endavant la construcció de l'hospital de Son Espases.

Dic malauradament, és una opinió personal, perquè al meu humil entendre mai de mais s'hagués hagut de malmenar aquesta terra estimada que cada dia rep més ferides que sense cap dubte seran, resultaran, cicatrius que probablement perduraran per sempre. Sempre?

Un dia tristot que afortunadament ja forma part del present passat el qual s'acaramulla sobre l'esquena. Dic afortunadament, doncs no em trobo malament i tot quant ja hi porto ho segueixo duguent amb optimisme, acceptació, coratge i resistència, uns dies de més bon grat i altres amb menys.

Avui diumenge no ha estat d'aquells especialment divertits, que n'hi ha hagut; he obert la barberia i mà a mà entre el Clavijo i jo n'hem pentinat, afaitat, retallat, escabetxat, pelat més o manco una vintena, fins que la màquina s'ha aturat, s'ha espatllat, ha dit prou i el darrer intern l'hem hagut de satisfer com hem pogut a tisora.

El fet és que ja anem del dia d'avui cap a l'horabaixa, estava estirat en el llit i m'he decidit a posar-me a escriure, quan he baixat m'he aturat davant el taulell d'anuncis, un quadre de suro emmarcat amb fusta on el meu company de xabolo, en Xavier, el Sr. Javier o camarada Castillo com en ocasions l'anomeno, hi té penjades algunes coses curioses com per exemple una mena de senyera espanyola sobre la qual es dibuixa un bitllet de les antigues 5.000 pessetes davant el qual s'hi posa “firmes” en cada recuento. Curiós, veritat. El cas és que també hi té un calendari de la Pastoral Penitenciària que avui m'he entretengut a observar per comptar exactament els dies que duc en captiveri: 125. Ufff!

Quan pujava, després de dinar, cap a la cel·la i en arribar a la segona planta del mòdul on es troba la meva cel·la, la nº 60 en concret, el company i en aquestes circumstàncies amic Biel, de qui fins a la data no us he contat més coses, doncs, primer a fer-ho voldria demanar-li permís, vistiplau, m'ha envestit i m'ha dit:

Agustí, comences a tenir-me vertaderament preocupat, se't veu feliç, sembla com si això d'estar empresonat te provi bé.

A la qual cosa jo, sorprès, li he contestat i alhora corregit dient-li que aquest posat xalest n'ha estat la causa de molts dels meus mals i alhora de la meva ventura.

Em sembla que de tot això ja us n'he parlat en altres ocasions, però tindreu que disculpar-me i entendre que no em deixi de sorprendre com la meva estampa xalesta i saludable pot portar a confusió, consternació, esglai i malauradament en masses ocasions a interpretacions errades de context...

Ja n'és passada la tarda i toro a ser a la cel·la. Normalment quan esmento algun company en les trameses els hi comento i els llegeixo el paràgraf concret, en fer-ho pel que fa al comentari de la salutació a la moneda, el camarada Castillo m'ha indicat que cal dir-ho tot per la qual cosa us he d'acabar d'il·lustrar la seqüència per lo que descriuré, així com ell m'indica, la totalitat del que hi ha al plafó d'anuncis i on es troba.

El Plafó està situat a la paret que es troba just davant de la trona on per aquí és costum d'enviar les cartes i els telegrames adreçats a aquells que hom envia els seus millors desitjos (no caldria comentar-ho aquí, ja que penso que ja podeu entendre que es tracta de l'excusat).

El fet és que just davant d'aquest lloc comú tan freqüentat hi ha el plafó en qüestió on també hi ha diverses icones femenines, com són ara la Sharon Stone, en la seva millor seqüència cinematogràfica on deixa intuir la seva pantofena, la Britnei i la Jenelli, rostres sublims de la jet internacional en posicions suggerents que mentre un es troba en situació distencionen i fan viatjar la ment.

També al costat d'imatges familiars, com el seu cotxe, un Opel Cadet, i la seva caseta a foravila flanquejada per la seva mare trobam un pasquí electoral amb la imatge de Zapatero on hi diu “Por el pleno empleo” “motivos para creer” i un retall del Mundo diario de Baleares de dia 3 de desembre de 2007 que comenta una sèrie televisiva italiana que tracta de la “Cosa seva” i el tractament heroic que fan els mitjans de la delinqüència estitulat “Il capo di capis” i que el company conserva per a il·lustrar l'equip tutelar del centre penitenciari, “La mafia basada en hechos reales”.

Curiós tot plegat, veritat?

Com podeu observar, en són moltes les anècdotes que van envoltant aquest captiveri i les que reservo per a altres moments de distenció. Ja us en faré gaudir.

Divendres passat vaig rebre trameses, en concret un sobre farcit d'en Miquel López Crespí amb un llibret de la col·lecció l'Argentera “Dos viatges romàntics: George Sand i Frédéric Chopin” d'ell mateix. També espero poder-los-vos comentar més endavant i la teva denouena missiva, amic Cil, en la qual m'alegra ben molt saber que encara queda gent amb ganes de fer coses. Les meves més cordials salutacions per a tots ells.

Tranquil·litat, amic Cil. Via fa qui no té pressa i a mi ja ningú no m'encalça. Anem fent com i quan puguem, el temps és sols una circumstància. L'important és la substància i el que resta en el pap. Anem fent. Ja ens hi trobaran i ens hi trobarem.

Darrerament molt sovint em ve a la ment imatges d'aquell curtmetratge anomenat “La cabina”. No estaria de més adjuntar-lo al blog. De segur que a youtube hi ha de ser. El fet és que em resulta una imatge recurrent on l'individu que es troba a l'interior de la cabina telefònica intentant comunicar i no ho aconsegueix sóc jo mateix. UFFF!

El que estic vivint entre reixes no ho desitjo ni al meu pitjor enemic, si en tingués. Per poc que ho hagués pogut evitar, ho hagués fet. I per poc que m'ho deixin provar, si hi sóc a temps a l'exterior, emprendria per on ho vaig deixar i us ho mostraria a tots plegats.

Sóc qui sóc i he patit quelcom que li podria i li pot passar a qualsevol; però no ha estat a qualsevol, per atzar m'ha passat a mi i ho puc resistir. Per la meva naturalesa ho accepto i ho pateixo amb la dignitat de poder-ho fer públic i denunciar uns fets que a hores d'ara a la nostra societat segueixen discriminant els més pobres. No es tracta de discriminació de sexe, és el de sempre, el poder que s'esplaia sobre qui no pot.

Crec que per avui ja n'hi ha prou. Es fa tard i demà ja és dilluns. Ensobraré la tramesa i així demà podrà prendre el vol cap als que em feu costat i així en tindreu noves meves. Sóc viu.

Salutacions, companys.

Salut, coratge i resistència.

Per avui s'acomiada aquest vostre humil bandejat

Agustí