Carta segona

Extracte de la carta segona enviada per Agustí Baró a Cecili Buele
(rebuda el 20-08-2008)


"No et pots ni imaginar quant m'encoratja rebre noves teves i de tots plegats...
He proposat a n'Oli que comparteixi els escrits que envio als pares i a ella, on vaig intentant relatar la vivència... A casa faig arribar un munter de pàgines amb aquesta la meva experiència a la presó...
M'agradaria poder-vos explicar, no sols el dia a dia que visc i que faig arribar a casa. Desitjaria explicar-vos també els antecedents i la cura de no empitjorar la situació...
Em semblen no sols encertades les recomanacions pel que fa a contactar amb mi. Cartes, cartes. Gaudeixo molt d'elles! Que m'escriguin.
M'alegra molt saber-me acompanyat. Efectivament el correu tradicional pot ser un bon mitjà de comunicació, mentre jo no aconsegueixi el tercer grau, que em permetria sortir a treballar al carrer: sempre tutelat...
Potser, si et ve de gust, podríem encetar un blog nou recollint i ordenant tot plegat. Què et sembla?
Personalment et dic que em facilitaríeu la feina d'assabentar-vos de tot plegat, alhora que em podria concentrar més a explicar i opinar sobre les notes a blogs i demés. Què et sembla?
Proposo un blog d'ús restringit als interessats, el qual permetria un diàleg distant en el temps, emperò eficaç. Al meu entendre i en el que podríeu recollir tot plegat...
Estic bé. Engarjolat, emperò bé. Si bé m'està costant una mica d'acceptar el tracte numeral que se'm fa, he de dir-te que aquesta jungla és mala de controlar...
Si més no, penso que es tracta d'una problemàtica envestida per una Administració de justícia, poc acurada a l'hora d'encertar a posar a l'abast les realitats dels casos que es jutgen. En especial el meu i de semblants, entorn de separacions i del tracte que rep en especial l'home...
M'ha tocat esser la víctima de l'estat d'opinió entorn de l'home enfront d'una situació peculiar de fracàs de parella. Aquí rau la discriminació. I aquí penso que cal adreçar els esforços per
aconseguir veritablement la igualtat entre les persones, i no permetre precisament l'alienació parental.
Hi aniré pensant i comentant.
Personalment, vergonya no en tenc cap ni una pel que m'ha conduït a la presó. La sentència em jutja per no pagar els aliments als meus fills.
Jo sé que no he pogut. Fins i tot en haver de pagar multa, vaig demanar que em tanquessin i així deixarien de criminalitzar-me. La vergonya és aliena...
També ho aniré comentant i documentant.
La meva preocupació principal rau en l'estat dels meus pares...
M'encoratja molt veure la manera com els missers Carrion i Arbona pretenen fer front al meu cas, plantejant fins i tot la revisió de la sentència amb la possibilitat de sortir-ne lliure de pena...
Tranquil·litza, per favor, els que em volen fer arribar diners. Digues-los que estic bé i que, si bé no me'n sobren, de diners, no puc acceptar-ne, ja que encara seguirien dient que els tinc jo amagats sota les pedres!...
Esper que en gaudiu tots plegats, d'aquesta impressió meva de "La vida és bella!"...
Salutacions, amb una forta abraçada d'aquest amic,

Agustí"