Divorciats i divorciades

dijous, 21 / agost / 2008

"La veritat és que n'Agustí i jo no ens coneixem de res, i en
conseqüència no sabria massa bé com encoratjar-lo, però com que el lloc on malviu no és gens saludable, vagi amb ell la meva solidaritat..."


Comentari de Llorenç Buades Castell |
06/08/2008, 00:06

Sempre he defensat la unió lliure, cosa que em sembla no pot rebatre ni l'Església, perquè sense llibertat no hi ha unió. Quan no hi ha voluntat de conviure junts,i junts solen ser dos, cal el divorci.
Però a vegades, els que s'han unit han generat vides i ja no són dos.
Cal prioritzar davant els drets dels que es separen els drets dels que han vingut al món que vivim, sense consulta prèvia. Tots els drets són per als fills, que no en tenen cap culpa del mal negoci contractual matrimonial(o no) dels seus progenitors.
Ara bé, les responsabilitats han de ser compartides pels progenitors i davant això no hi ha més camí que la guàrda i custòdia compartida.
Cal exigir la paternitat responsable, cosa que no fan moltes femellistes més que feministes. És el que jo vull, divorciat, allò que vol la meva filla, i també la seva mare.
Així i tot quan una llar es trenca,arriba la fallida econòmica. El divorci és cosa de rics. S'han de pagar 1.200 euros entre els dos, en cas d'acord, que es cobren advocats i procuradors.
El cost del manteniment dels fills i filles es reduplica perquè han de conviure a dues llars i han de gaudir d'un espai propi digne (quan conviuen amb els dos en temps altern).
Avui és molt díficil mantenir un habitatge digne per una parella i encara ho és més per a la gent divorciada.
Si l'Estat possibilita el divorci, també ha de donar solucions als divorciats o divorciades. Allò que no es pot fer és en nom d'un fals feminisme carregar la despesa econòmica només als homes com es sol aplicar als jutjats espanyols. Les responsabilitats de criança i econòmiques han de ser compartides per igual: Iguals en drets i deures, també aquí.
Per quina raó no defensen això una bona part de les feministes a l'Estat Espanyol i en canvi si ho fan a Suècia?
Seria oportú, ja que es fan tants estudis, veure les causes de molta violència contra les dones que es produeixen de manera excessiva en comparació a molts altres Estats,en la situació econòmica que genera la separació en els homes.
Tenc companys de sindicat que després de 15 anys de separació han de fer front a despeses de divorci en favor de dones que treballen i que a vegades guanyen més que ells.
Tenc antics companys de feina i de sindicat que han de conviure amb els seus pares perquè no es poden pagar un lloguer del pis, i a la vegada pagar pensions a dones i fills.
Bona part dels homes exclosos socials,provenen de situacions de separació i divorci.
Qui empara als homes divorciats pobres, que són molts?
El divorci és cosa de rics, com la major part dels drets reals en aquest món. Els drets formals els tenim tots i totes.

1 comentari:

amb tu ha dit...

A Llorenç Buades Castell 07/08/2008 08:15

Aquest amic d'en Cil espera ser conegut vostre o almenys despertar-vos l'interès. Redimir-se d'una condemna, per no pagar els aliments als seus fills, i de la criminalització que sembla que representa, resulta força dificultós, més quan aquest captiu en el seu moment no va poder, no en va saber, no va voler malbaratar la situació del seus fills, i a més va demanar fer presó per fer veure que, en dir que no podia, era perquè de veritat no podia.
De segur, ho visc en pròpia pell, es pot sortir en pitjors condicions que com s'hi entra.
Especialment quan aquest, jo, presoner en els darrers mesos, i gràcies als excel·lents programes lliures que hom pot trobar a la xarxa, internet, havia pogut passar del més absolut "ninguneig" a recuperar la seva pròpia autoestima, i a començar a veure possible una òptima
recuperació econòmica.
Vist el que veig, efectivament, la rehabilitació no passa per la presó
que he conegut durant aquests dies. Cosa que espero poder desmentir en breu. No ja sols pel que fa a la ignomínia del meu cas. Si més no, per la necessitat que té aquest món nostre de re-aprendre a compartir, per així evitar els mals majors que representen els excessos d'injustícia social.

A Llorenç Buades Castell 06-08-2008 00:26

Coincideixo del tot amb les vostres paraules.
Ni els fills, ni els avis, ni els cosins, ni els oncles, ni les
coneixences en tenen cap culpa.
Més encara. És més que probable que ni els propis divorciats en tenguin cap culpa, de l'angoixa i la por que provoca la possible exclusió social i els antecedents de cada història.
Per a explicar la meva, em cal retrocedir, fins i tot, un parell de
generacions enrere com a mínim, per tal de contextualitzar els fracassos que envoltaren la precipitació dels esdeveniments.
Personalment, la vergonya que sento és més pels altres que no per mi mateix. Ja que, si he de dir ver, sols em sento culpable d'haver posat per davant de l'instint de supervivència, la meva dignitat, i haver comès l'excés del silenci.
Potser és arribada l'hora d'encetar, estendre, aquest debat a la societat en general.
Què en diuen els partits?
Què en diu la gent?
Què n'opina?
Salutacions cordials.

Un penat.
Agustí Baró Bauló

22 / agost / 2008 04:49