Carta des de València

València, 20 de setembre 2008

Estimat amic,

Crec que tots, amb avidesa, anem seguint les teves paraules al blog, i tot allò que ens tramets des de “dins” (tot i que ja saps millor que jo que això del dins -i -fora es va morir amb l'Èpi i Blas i ara estem tots dins aquest parany social que anem fent -i- desfent); però vaja, com bé dius, no aprecies ni saps el valor que té passejar a vora mar o fer-te una cervesa amb un amic, fins que algú t'ho prohibeix... és com si tingueres moltes ganes de fer de ventre i no et deixen!

Efectivament, si no ho passes no ho pots saber... fins que no et tallen la relació amb els teus propis fills, la fan malbé i damunt et tracten de delinqüent (amb tots els respectes per la gent que s'ha vist forçada a aquesta activitat, tot i que no té excusa) no te n'adones del món que hem construït.

Però, vaja, primer anem per feina: com tens l'assumpte del “tercer grau”? Quan podràs eixir al carrer durant el dia? Això que dius dels teus pares que van a visitar-te els diumenges em fa recordar que els meus m'acompanyaven a la reixa del pati de l'escola per poder vorer de reüll la meva filla, quan la mare la tenia “segrestada” sense deixar-me tindre cap contacte, ni tan sols per telèfon, amb ella... la dignitat dels nostres majors és impressionant i ens cal dependre (d'aprendre) molt d'ells encara.

M'agradaria ser-te de més utilitat, poder fer-te algun encàrrec ací a la península, però crec que mantenint-nos en contacte i sabent-ne l'un de l'altre és molt a aquest tecnològic planeta nostre.

Sé (i comprenc) que no vols ni parlar del teu tema personal, que esperes el pròxim juí amb l'ànim d'arribar a entendre alguna cosa, del mecanisme judicial, de què cony tenen al cap els jutges i psicòlegs, quan decideixen la sort d'uns xiquets i els condemnen a un futur d'adults ben fotut... no poses moltes esperances a aquest joc infernal que tracta les vides i relacions humanes en dos ratlles d'un paper.

Recorde que vaig entrevistar una volta el Lute (sí, l'Eleuterio Sánchez); es va fer advocat i periodista a la presó.

Em deia que els colps de galeria en galeria als anys 60, les potades i bufetades de cel·la en cel·la als 70, no li havien sigut tan durs com el moment en què un jutge de família li va impedir vorer els seus fills, a una situació que no entenia i que ell no havia provocat... encara el veig al davant: “cuando corría por un campo de chaval, con dos gallinas en la mano para comer y dos guardias civiles detrás, ahí sabía por qué lo hacía y lo que me podía pasar... pero, con mis hijos, aún no lo puedo entender”.

Bo, i així són tant i tants...

Bo, per cert, t'enviem segells o no es pot?

Molts records!

EDUARD TORRES
València