Carta vintivuitena

Extracte de la carta vintivuitena de n'Agustí Baró, a Cecili Buele
(rebuda dijous, 16 d'octubre de 2008, a les 12:30)

Centre Penitenciari de Palma de Mallorca, 7 d'octubre de 2008

Apreciats i benvolguts Cil i Bel,

De bell nou amb vosaltres en aquestes trameses setmanals que pel que fa a mi voldria fer-vos-les el més empasiades possible.

Ahir dilluns, a la fi, vingueren a pintar la meva cel·la, la número 18 del model cinquè, la qual, com us he narrat, comparteixo amb en Silvio, el meu company d'origen argentí. Així doncs, el dia d'ahir s'espassà amb la tramoia de la feta, treure i tornar a ordenar els pocs objectes que hi tenim.

A migdia ja estava tot pintat, emperò tot recomanava no col·locar res al seu lloc, ja que restava encara per eixugar la pintura. Així i tot, aconseguiren poder-nos estirar sobre la llitera. Em vaig adormir i sembla ser que les aromes químics de la pintura aconseguiren deixar-me KO a la tarda. Vaig tenir una baixada de tensió d'aquelles que et sembla que vas en vaixell. Res que no s'hagi superat a hores d'ara.

La setmana passada ja us adonàreu que resultà del mes decebedora pel que fa a les esperances de sortir en llibertat condicional. El dissabte vingué a veure'n en Francesc Carrion a instàncies teves, amic Cil. Gràcies. Aquest m'instà a adreçar una instància a l'Educadora, així com fer-li a saber que ell desitjaria parlar amb ella, per la qual cosa em féu arribar una tarja personal amb unes paraules adreçades.

Dilluns al matí l'Educadora vingué al mòdul a despatxar amb diversos presos als quals llistà. Els assistents tenen per norma llistar els presos en una llista que es fa a saber per megafonia. El meu nom no estava en aquell llistat, per la qual cosa em vaig assabentar de qui era el darrer i m'hi vaig presentar. L'Educadora de nom Xaro me n'informà ahir. Efectivament portava a les mans la instància que el diumenge li vaig adreçar. Se'm disculpà dient-me que efectivament m'atendria, emperò s'havia descuidat de fer-me avisar.

Sembla ser que és a l'Assistent Social a qui he de notificar la possibilitat que els meus pares actuïn o es presentin com a tutors en cas de gaudir de la llibertat condicional i no a l'Educadora que és qui extra oficialment m'ho notificà. Sincerament no sé què pensar ni què fer. El cert és que tot aquest seguit de circumstàncies el que fan és perllongar la meva estada innòcuament, sense fer res i, pel que sembla, també endarrerint les possibilitat de realitzar treballs remunerats en el Centre Penitenciari. Què de bé tot plegat! A qui deu beneficiar tot aquest desgavell? Qui se n'ha de sentir satisfet?

Si algú s'ho explica, que m'ho esclareixi. Seria d'agrair alguna explicació.

També pel que fa a la demanda de treball remunerat, n'hi ha per llogar cadiretes. Ho deixaré així, per no turmentar-vos més. Potser hauria d'explicar-ho a algú amb més capacitat d'intervenir-hi. Emperò un s'afanya a seguir les instruccions d'aquells facultatius que així m'ho indiquen. Ara com ara insisteixo que l'única que ha mostrat una mica d'empatia i s'ha afanyat a explicar-me oralment qualque cosa ha estat l'Educadora.

Sapigueu que m'ho ha eixat ben clar, és a l'Assistent Social a qui m'he adreçar i a qui us heu d'adreçar, si voleu saber noves meves per part de la institució que m'hostatja.

Pel que fa al blog que proposava engegar per tal d'intentar empènyer la valoració positiva del treball d'elaboració de continguts “web” i a través de mini contractes de treball, aquí a Institucions Penitenciàries, us dic el mateix que pel que fa a tots els temes que envolten el meu captiveri. I els passo a enumerar: crisi econòmica, cap on va la societat, alienació parental, lluita de gèneres, igualtat social, alternatives laborals, idealisme, repensar les institucions... (n'hi podeu afegir les que trobeu).

Parlem-ne i opineu. Parleu-ne. Tant de bo l'estat d'opinió, entorn d'aquests temes i els que se us puguin acudir, milloràs acordant fórmules de recuperació de valors amb el seny necessari per a superar tots plegats i amb optimisme els temps tèrbols que ens acompanyen.

De bell nou gràcies pel vostre suport.

Sense res més a afegir per avui s'acomiada aquest humil bandejat. Són les 8:35 del dimarts, dia 7 d'octubre de 2008. Tal volta demà hi afegiré qualque cosa més a aquesta tramesa, per la qual cosa encara no l'ensobraré per si de cas no passi com en setmanes anteriors en què, un cop tancat el sobre, he tengut la necessitat de tornar a bolcar els pensaments, anècdotes i situacions que s'han anat precipitant.

8 d'octubre de 2002 (sic)

També s'ha espassat el matí, sense esdeveniments que comentar, sols el fet que tal volta aquesta tarda recuperi el llibret que en entrar, ingressar, em penso em van retenir, d'instruccions de funcionament de la càmera Nikon. No sé per què la van retenir. El fet és que em recomanà un intern que la demanàs a Ingressos a través d'instància. La instància em va ser retornada amb autorització per disposar del llibre, emperò ningú em va dir res més. Fins que ahir el meu company de cel·la rebé l'autorització de recuperar una maquineta d'afaitar especial comentant-li que havia d'anar a recollir-la. Aquest matí, li ho hem comentat a un funcionari i aquest ens ha dit que a la tarda ens hi acompanyarà. Tant de bo.

Res més per afegir. Com cada matí he trescat pel pati amunt i a.vall, aixecant els genolls, per tal de deixondir el cos. Em faig la il·lusió de refer el camí que tants matins he fet en llibertat a l'exterior. Caminar cap al Carnatge, passant pel Molinar vorera de mar, fer s'Arenal, passar per les canteres de marès passat Cala Blava. Ben bé avui he arribat fins al Cap Blanc. Quasi no m'he atrevit, havia de tornar i m'ha semblat que em plouria. No ha estat així.

Fins prest, companys.

Salut, coratge i resistència!

Agustí