Carta trentena

Extracte de la carta trentena de n'Agustí Baró, a Cecili Buele
(rebuda divendres, 17 d'octubre de 2008, a les 12:50)

Centre Penitenciari de Palma de Mallorca, 13 d'octubre de 2008

Benvolguts Cil i Bel

Em va alegrar molt tornar a veure't diumenge passat al costat dels meus pares i n'Olívia. Ha de resultar feixuc això de matinar els diumenges per tal d'anar a visitar aquest humil bandejat que us pera amb ànsia de saber noves per tots els costats, com quan m'arriben cartes, resulta tan gratificant rebre-les de viva veu i poder veure-vos, malgrat rere els cristalls.

Trob que t'has també aprimat, amic Cil. Es veu que això de les passejades regulars també et funciona. Els pares cada cop els veig més joves. Això de no tenir-me contínuament voltant al seu voltant es veu que els ha assossegat prou com per millorar l'aspecte amb escreix .

N'Olívia em va preocupar una mica, tantes ganes d'explicar coses, tants de nirvis, la vaig veure massa exaltada. Vols dir que prens la medicació quan pertoca? Vejam si entre tots farem quelcom de profit. Això que el proper dimecres n'Olívia hagi concertat entrevista amb l'advocat de la meva ex companya em té una mica preocupat, més quan penso que hi anirà tota sola. Tant de bo tot vagi bé. No està per més disgustos.

Crec que miraré d'aconseguir una tarja telefònica de qualcú per parlar avui mateix amb els pares i que li treguin del cap o si més no que l'acompanyin. Cap dels tres està per sofrir més del que ja sofreixen. Preferiria que aquests tipus d'acostaments es fessin a través d'en Carrion o n'Arbona.

En entrar el mes de novembre, penso que podré sol·licitar el primer permís de sortida ordinari; s'haurà complit una quarta part de la suma de les dues sentències que m'han reclòs aquí dintre.

A més de sentir la terra sota els meus peus i canviar de perspectives al meu davant, m'encurioseig molt veure com es van mostrant tot aquest conjunt de trameses, comentaris i experiències compartides en el blog. Tant de bo us pogués sorprendre intervenint-hi directament i no afegint feines i maldecaps als vostres dia a dia.

Bé, ja he telefonat als pares. Ara són entorn de les 20:15 d'aquest dilluns 13 d'octubre festiu. Torn a ser a la cel·la i malgrat preferiria no haver de llançar la carta que us estic escrivint, ja que aquest matí ja n'he passat una a la bústia, penso que de bell nou he de tornar-vos a escometre en una tramesa rere l'altra, amb una freqüència tal volta atabaladora. Disculpau.

Com us comentava abans, i després de parlar amb la mare telefònicament per tal de pregar-li la possibilitat d'ajornar l'entrevista amb el misser de n'Aina o si més no acurar l'entrevista amb la presència d'algú emocionalment menys implicat en el cas, la mare m'ha fet a saber que a casa havia arribat una tramesa dels Jutjats, instant-me a presentar-m'hi el proper dia 21 d'aquest mes. Crec haver-ho entès així. Ves a saber!

Es podria tractar d'una demanda més interposada als Jutjats per la manca de pagament o es podria tractar de qualsevol dels processos en instrucció pels mateixos fets. Tant se val. Penso que m'ho notificaran en el recinte penitenciari. I com veig que és costum m'hi conduiran engrillonat. Sincerament per un costat l'estampa m'afecta una miqueta. Voldria no enfonsar-me pel fet. Emperò per altra banda m'il·lusiona sortir al carrer i tenir la possibilitat d'abraçar-vos per tal d'agrair el vostre suport.

Penso que seria interessant veure la carta que ha arribat a casa i assabentar-vos de què es tracta, a quina hora, i a quin jutjat. Per tal que aquells que us hi vulgueu fer presents en tingueu ocasió. De segur que a n'Olívia li farà il·lusió. Qui sap, tal volta na Mercè Garau i Blanes ja sigui per l'illa i finalment sí que ens puguem veure. No estaria de més posar al corrent els advocats propers de la qüestió.

Això de veure'ns sense mediar cristalls pot ser tota una experiència. M'intranquil·litza la qüestió d'anar emmanillat. Tant se val. Veure el carrer, la llum, perspectives diferents i veure-vos promptament m'encoratja i m'il·lusiona. No tot ha de ser per mal!

M'havia proposat no trametre carta fins haver-ne rebuda. Emperò ja veis, les causualitats m'empenyen.

He estat dos dies sense televisor. Us mig contava a la tramesa anterior un episodi trist que conduí un company de mòdul a internament. Aquest company s'asseia al meu costat al menjador i setmanes abans m'havia deixat en préstec el televisor. En marxa se'l va endur. La qüestió és que aquest matí en Hassan m'ha oferit el seu, ja que a la cel·la on és ell el seu company en té un altre. Tant de bo, ja que les imatges no sempre atraients almenys distrauen i fan més empassadores les hores.

No record si en la narració del dia a dia aquí a la presó, la qual desconec si s'ha penjat res a hores d'ara en el blog, us he parlat mai d'en Hassan.

Hassan és un dels companys que des dels primers dies s'ha atansat a mi amb empatia. No és massa parlador, emperò ens hem fet bons amics en aquest captiveri compartit. Així com hi ha companys que gaudeixen de les meves narracions, n'hi ha d'altres a qui incomoda, per la qual cosa vaig anar deixant de fer esment dels personatges que m'envolten.

Satisfactòriament a l'interior del mòdul es comencen a fer coneixedores les novetats de la nova direcció del centre penitenciari. Desconec si respon o no a ordres directes de Direcció com les que fan relació a les cartes adreçades als presos de les quals us n'he parlat en altres ocasions. El fet més gratificant resulta que els funcionaris són més presents entorn dels penitents a l'interior del mòdul, la qual cosa a mi personalment em tranquil·litza molt.

Crisi!

Els mitjans de comunicació no deixen de parlar de la crisi i sembla que institucionalment s'han insuflat bilions de recursos econòmics a mantenir el sistema financer; emperò no sento parlar de corresponsabilitat laboral. Sincerament em preocupa amb escreix pel que fa a les economies familiars, potser les solucions a hores d'ara posades en marxa, al meu veure poden encarir, encara més del que estan els productes bàsics afavorint encara més la fractura social. Personalment penso que la confiança en el sistema passa per la recuperació de la confiança amb les persones; passa per la recuperació de la dignitat humana.

Fins prest, amics i companys. Via fa qui no té pressa.

Salut, força, coratge i resistència.

Agustí