Carta vintiunena


Extracte de la carta vintiunena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda dimecres, 1 d'octubre de 2008, a les 13:40)

Centre Penitenciari de Palma de Mallorca, 29 de setembre de 2008

Avui és un dia d'aquells en els quals els esdeveniments et precipiten a una situació estranya en la qual no saps si rebentar en rialles o posar-te a plorar. La realitat és que els ulls s'han humitejat amb extrema promptesa.

He tengut visita de l'Educadora i amb un considerable esforç per la seva part, així com sincerament una manifesta empatia, m'ha informat que sembla ser que la Junta Avaluadora considerà el proppassat dijous dia 14 que els treballs que em permetrien gaudir del 3r grau no procedeixen, ja que es realitzen en el meu domicili particular.

Sembla esser que aquesta consideració és recurrible, emperò que he d'acceptar la situació i empassar saliva. Déu n'hi do!

Desconec a qui beneficia aquest meu captiveri, emperò si no m'enganya la ment i el poc suport o molt que m'arriba de l'exterior, no resulta positiu en el meu cas o hi ha quelcom que prem fort perquè resti entre aquestes quatre parets.

Penso que us vaig informar que en aquests darrers anys un succés havia permès un tomb a les meves circumstàncies. I no us parlo de Google, us parlo del deshauci que havien patit els meus pares, na Montse de 76 anys i n'Agustí de 86. Aquest deshauci al qual feren front, gràcies a una hipoteca em permetia a hores d'ara, i des que la meva situació econòmica començava a remuntar, sol·licitar un rehipoteca per tal de fer front a la despesa d'aliments que no havia pogut pagar i que ara em té empresonat.

Tot plegat ho vaig narrar a l'equip tècnic de suport del mòdul que m'hostatja. SOCORRO! Ja sabeu que aquesta és una expressió que adesiara uso sovint en aquests darrers temps que m'ha tocat viure i ara més en aquestes circumstàncies.

No entenc res de res. Si algú m'ho pot explicar, ho agrairia i si algú em pot ajudar, encara més. 375 dies en dues condemnes de les quals ja n'he pagat reclòs 60 dies i si el proper judici el torn a perdre per no poder pagar, ves a saber.

El meu fill petit té 11 anys. Si això segueix així, digau-me fins quan he de restar empresonat? Me n'aniré fent a la idea. En sortir, penso que ja no tindré edat per refer res de res.

Sembla ser que els contractes de treball d'empreses legals i que paguen els seus imposts no són els que el sistema precisa. Tampoc m'és permès treballar per a cap institució pública i aquí dintre tampoc puc proposar res de res.

Disculpau per l'angoixa que poden transmetre les meves paraules, emperò uff, uff, uff.

Auxili! De salut, ara com ara, penso que en gaudeixo; coratge per a què i resistència per a què? Paciència em recomana l'Educadora!

Algú pot afegir qualque cosa en positiu? Des del meu punt de vista, no sols és per llogar cadiretes. Què està passant? Com em puc defensar? Com m'he pogut defensar? No sé què dir ni què fer.

Recórrer? Com? Li pot passar a qualsevol. M'ha passat a mi. 6 anys resistint. 6 anys empassant saliva. Tant de bo que han estat 6 anys d'indigència il·lustrada que, gràcies al meu talant, he esvaït amb el màxim de dignitat que m'ha estat possible.

Aquests dos mesos d'infern també els he intentat viure amb el màxim d'optimisme, i quin remei. La resta ja els veuré de passar com pugui, amunt i avall del pati, i patint – uhau! Quin pervenir m'espera! Pot ser sigui l'hora de dir adéu o de dir què? Acceptar la ignomínia?

Què us puc dir més. L'esperança era aquesta: la de gaudir de la llibertat condicional per a possibilitar refer-me. Però ara què? Aquesta tarda, tornaré a sol·licitar treball remunerat. Així m'ho ha recomanat l'Educadora. Ja ho vaig fer i va ser rebutjada la sol·licitud, perquè no hi havia informe del funcionari o funcionaris. Espero que ara ja n'hi hagi algun, d'informe.

Si us plau, els advocats que s'ho mirin amb escreix, que ho he de menester. La veritat és que considero el meu cas un cas flagrant d'ineptitud de la funció pública, si bé em consta que no exclusiu.

El meu Basta Ja! No basta. En calen més. Penso que cal fer-ho públic. Insisteixo que no m'avergonyeixo de res. L'únic que tinc per a poder pagar és un pis hipotecat i que no és meu, és dels meus pares i amb dificultat ho podrien pagar sense la meva ajuda.

Si no surto al carrer, no podré negociar amb els bancs la rehipoteca que em permetria fer front. I si no puc treballar rere un ordinador connectat a internet o a un mòbil, ja em direu.

Sembla ser que preciso un contracte. No volen el que tinc. Ni val la proposta que m'havia permès recuperar l'autoestima i la vàlua personal. Així ho consideren.

I em torno a demanar. Qui en trau profit de tot plegat?

Disculpau-me, no tinc més paraules.

La vida és bella, emperò costa d'empassar.

I per acabar-ho d'arrodonir, al Televisor s'anuncia una entitat bancària cercant persones emprenedores i dinàmiques que siguin capaces de dotar de valors a la societat.

Són les 15:52 del 29 de setembre de 2008.

Agustí


1 comentari:

Olivia ha dit...

agus tranqui...todo va bien...yo no duermo y eso para ti es positivo...los hilos se mueven ...lentos pero se mueven...la estrategia a seguir..llama a una total cautela.....el enemigo ataca... ahora toca defendernos....y tenemos todas las armas... solo hay q saber utilizarlas y cuando...ok....pronto llegara un correo q hace tiempo esperas...concentrate en lo q haras cuando salgas...sera mas pronto de lo q tu te crees...besos oli