Carta dotzena


Extracte de la carta dotzena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda divendres, 19 de setembre de 2008, a les 11:30)

Centre Penitenciari de Palma, 17 de setembre de 2008

Apreciat Cil,

Avui he rebut la teva vuitena missiva. Uns companys de captiveri han vingut a dar-me la bona nova que, penjada als cristalls de la garita dels funcionaris, hi havia carta per a mi.

Ja l'enyorava i me n'he alegrat ben molt de rebre notícies teves i de tots els que em feu costat. Gràcies.

Al pavelló comença a ser coneixedora la meva ansietat a rebre trameses. Els matins es fan llargs, les horabaixes feixugues i les nits interminables.

També a mi em satisfà llegir les paraules d'amics com en Noel, amb qui efectivament n'hem viscut de fredes i calentes. Força company! I endavant, que empenyen!...

...De bel nou, milers de gràcies, benvolgut Cil.

A Joana Maria March. Tant de bo avui mateix poguéssim celebrar el meu alliberament amb una forta abraçada mentre observam l'ixent sol sobre la Mediterrània. Confio aviat poder sortir d'aquestes quatre parets que sols promouen inoperància i desencís. De segur que l'experiència em durà quelcom de profit, més quan avui podent-ho compartir i projectar al món, podem entre tots no permetre que mai més la injustícia i la inoperància segueixin instal·lant-se entre nosaltres. Enfront de la injustícia, cal dir basta ja!

A Tomeu Mestre “Balutxo”. Gràcies, Tomeu, pel teu suport. Agrairia que dassis memòries a la teva germana Esperança, ja que amb les teves lletres m'ha vengut a la memòria, fent-me viatjar a un passat que m'és molt present.
Salut? Sincerament penso que no me'n falta.
Coratge? Per regalar-ne.
Resistència? Que voleu, germans, que us digui! Prova n'és el meu entusiasme en l'equilibri per la supervivència.
Efectivament, tot plegat és per llogar-hi cadiretes! Tant de bo aquesta tragicomèdia prengui per a bé i amb un somriure i un bon got de vi ho puguem celebrar, com després de la baixada del teló en una premier que deixa bon gust de boca. Fins prest.

A n'Olívia. Apreciada i estimada amiga. Ningú més que tu m'ha vist defallit i lluitant per sortir de la indigència il·lustrada que m'ha tingut, també, pres durant aquests darrers 6 anys. Cal festejar el suport d'aquells que ara assabentats s'acosten i se n'adonen d'aquesta no sols situació meva que em té pres a mi, emperò que avui per avui li pot passar a qualsevol i tant de bo no torni a succeir impulsant fórmules de compromís i responsabilitat compartides per tal de salvaguardar les identitats que a la humanitat aunen en l'experiència de sobreviure.
No t'has de disculpar de res, sols faltaria; massa fas enfront de la malaltia que et té sotmesa al cruixir del temps sobre la pell. Tranquil·la, pren-t'ho amb calma, que de tot se'n surt d'una manera o una altra.
No passis ànsia per mi. Ho porto amb la dignitat que puc, dades les circumstàncies, i esper poder gaudir aviat del vist i plau que escau per seguir fent front a les casualitats de la vida.
Sortosament, efectivament, els meus pares, diumenge rere diumenge i a la seva avançada edat duta amb molt més que dignitat, em venen a veure amb un somriure als llavis que no sols m'encoratja a resistir.
Tant de bo els meus fills anassin a fer-los costat qualque dia, vencent les absurdes cadenes que avui no els ho permeten.

Pel que fa al company de peripècies i avui senador a l'estat espanyol, Pere Sampol, és més que probable que quan us véreu no hagués rebut les meves notícies, ja que les hi vaig enviar a l'adreça que em vàreu fer arribar a Madrid. Temps al temps, ja es farà el que es podrà. Qui no ho viu no ho pisca.

A n'Eduard Torres. De segur que en trobar el missatge contestarà. De segur que les seves ocupacions serà la càmera i en tasques de camp no li hauran permès d'assabentar-se'n. També és dels bons, de combat valent a més d'un altre supervivent.

Efectivament, moltes són les grates sorpreses. Imagina't. Aquest matí m'han cridat just amb altres per megafonia. Fent-me anar a una conferència, de bell nou, sobre accés per a majors a la Universitat. El més curiós és que en aquesta ocasió no ho havia demanat, ja que la manca d'informació m'havia fet desistir per no posar entrebancs a la possibilitat, si escau restar tota l'estona de la meva sentència empresonat a la possibilitat d'aconseguir treball remunerat.

El fet consisteix que, de cop i volta, he reparat amb un sostre que m'era, em resultava, familiar. M'ha semblat que era na Dora, la companya de l'amic i company Joan Mayol. Quan m'hi he pogut acostar, efectivament era ella i li he fet a saber el meu estat. Tant de bo es puguin interessar per la meva situació i també ells fer-me costat, si així ho troben.

Salutacions i disculpes, Joan, per assabentar-te d'aquesta manera. No sé si s'han publicat les cartes a Antoni Ignasi Alomar. Penso que amb les paraules adreçades a ells i extensives als companys del SUS! BALEARS, tal volta te'n podràs fer cinc cèntims més del que ha envoltat aquesta ruïnosa circumstància.

Disculpau el silencia d'aquests darrers anys, en què la lluita per la supervivència m'ha tingut afanyat en una indigència si bé il·lustrada que m'havia esvaït en un ostracisme del qual no me n'havia pogut sortir fins que així ho vaig aconseguir i vaig començar a intentar tornar a contactar.

Gràcies a tots per ser-hi. Alguns ja no hi són, com l'amic Rafel Estaràs i el company Toni Roig.

En memòria, també, seva segueixo en el camí de ser qui som.

Gràcies a tots. Rebeu una forta abraçada d'aquest humil bandejat.

Fins ara.

Agustí

2 comentaris:

Olivia ha dit...

Agus..hasta hoy no he sido capaz de articular un pensamiento en este almacen e "todo",q llevo cargando en mis espaldas hace ya 51 añitos...y todavia lo q me queda por cargar...,si señor...porq tu me das el coraje para seguir luchando...y sobretodo...¿sabes porq tambien?...porq despues de algo muy muy malo ..es lo q estoy esperando..algo muy muy pero q muy muy bueno...besitos..oli.

Francesc ha dit...

Cil:

He enviat una carta avui 25/9/08 a n'Agustí no se si li arribarà. Et deix aquest comentari.
Salut

Xesc Pérez