Carta quinzena


Extracte de la carta quinzena de n'Agustí Baró, a Cil Buele
(rebuda dilluns, 29 de setembre de 2008, a les 13:10)

Centre Penitenciari de Palma 22-09-08

Uhei! Companys

Apreciat Cil i benvolguda Bel

Torno a tenir una estoneta per a escriure-vos.

Diumenge massa bé d'haver rebut la carta amb la roba; emperò com he enyorat d'anar a recollir-la a la garita dels funcionaris!

Van passant els dies i això em segueix semblant una pèrdua de temps meravellós que si bé intento aprofitar-lo al màxim com una experiència més de la qual aprendre qualque cosa, us he de ben confessar que la possible o probable coneixença penso ja l'havia apresa al llarg dels darrers anys.

Com ens afanyem els humans a fer complicades les relacions, quan tot és tan senzill com créixer en el respecte dels uns cap als altres i deixar de banda col·locar sempre els que tenim més a prop al límit o si més no en perill i en situacions malbaratades.

Sempre ho veuràs, ho veurem. La pràctica de l'autoodi en aquesta comunitat és encara més exagerada que en comunitats més nombroses. De segur es tracta de l'amplada en les possibilitats de relacionar-se.

Com quan viatges en un vaixell de dimensions reduïdes i acabes fins als nassos d'aquells que et trobes sempre seguit. Més encara quan aquests evidencien les pròpies misèries.

Quan vaig entrar en aquest indret, innocent de mi com sempre, pensava entre altres coses que el temps perdut podria aprofitar-lo en qualque cosa de profit, fins i tot que tal volta se'm permetria seguir treballant a través d'internet com havia començat a fer en els darrers mesos, que si més no podria escriure, llegir, ocupar el temps profitosament. Gairebé han passat dos mesos. A l'octubre arribarà el sisè aniversari d'una separació no desitjada que, si bé anunciada, em conduí a davallar a les profunditats de la misèria humana recercant en mi mateix la fortalesa per a refer-me de l'abandonament al qual les causualitats m'havien conduït.

Ara no sols em toca tornar a viure el pànic, l'angoixa i l'ansietat que vaig viure amb la que fou la meva companya i amiga, sinó que a més he de sentir el pànic sobre la pell i la possibilitat d'esquitxar els meus.

Quelcom no funciona en aquest món, ja que sembla que nosaltres no som a la cua dels avantatges socials. No em puc imaginar la crueltat que deu ser patir l'engarjolat a països més endarrerits que aquest que m'acull. Déu n'hi do! No volies tassa, idò tassa i mitja! I millor no dir res, que encara empitjoraria....

Respecte? Quin respecte és aquest que llança sers humans a la ignomínia. Del respecte a la identitat què us puc dir... i a la llengua...?

Agustí