(rebuda dilluns, 29 de setembre de 2008, a les 13:10)
Centre Penitenciari de Palma 24-09-08
Uhei! Companys
Apreciat Cil i benvolguda Bel
Avui ha sigut la Patrona d'aquest indret al qual intento, no em queda més remei, adaptar-me.
Disculpau per a estones defallir i perdre l'optimisme. Vull pensar que el proppassat dijous 14 d'aquest mes de setembre del 2008, el qual voldria sols recordar com un malson, se'm va avaluar per accedir al tercer grau o a la llibertat condicional.
Tant de bo. Em consta que a altres companys ja se'ls ha notificat el 2n grau, la qual cosa m'entusiasma a pensar el millor en la meva circumstància. El temps passa sense notícies perquè la proposta sembla que viatja a Madrid, a Institucions Penitenciàries. Si allà s'aprova, gaudiré de tornar a veure-vos sense cristall pel mig.
M'he llevat del llit com ja vaig fent d'enrere a la sortida del sol. Per tal d'assabentar-me de l'hora exacta, he engegat el televisor. Per casualitat, el Canal 4 de la nostra comunitat s'hi mostrava, en el noticiari matinal, un mini reportatge d'aquest Centre Penitenciari i en una veu en off narrava les intencions del nou director de recinte d'acabar amb el consum de drogues a l'interior, a més de notificar-me la nova direcció i alguns dels trets de l'estratègia a seguir, com l'escorcollament acurat de les visites i la limitació de cinc euros de la disposició econòmica dels penitents.
Setmanes enrere s'han anat penjant, al Taulell d'anuncis i als cristalls de l'Ofice (espai on es dispensa el menjar tancat amb cristalls) fins a la data un total de 3 cartes dues d'elles les primeres ampliades a tamany Dina3 carregades de bon per a presentar-se en la primera. Totes van signades pel nou director i en aquestes intencions parla de la seva experiència i voluntat de conduir el millor que sàpiga el recinte penitenciari actuant amb justícia i amb la duresa necessària per evitar els mals hàbits de comportament, amb especial atenció a acabar amb el consum i distribució de droga, el qual a simple vista és pertot arreu amb la mateixa picaresca i desvergonya que ho podem veure al carrer, emperò enfronta-t'hi!
Us puc ben assegurar que el pitjor de tot plegat no és la pèrdua de llibertat, si més no és enfrontar-te a les ansietats dels companys adeptes no sols a les drogues prohibides sinó també al consum pel consum, de la mateixa manera que ocorre a l'exterior.
Ja en són tantes les novel·les que n'han parlat d'aquestes misèries, que em sembla tan absurd seguir patint-les, quan a hores d'ara el saber és més que mai a l'abast de tothom que en prengui com a mínim una mica de responsabilitat.
Digau-m'ho si comencen a ser feixugues les meves paraules. Potser sí que començo a sentir una mica el meu defalliment. De fe vaig sumant dies, ja de restar temps no m'atreveixo encara ja que les dues sentències, per no haver pagat els aliments als meus fills, com resa, sumen 375 dies i els que s'hi podem sumar fins que els meus fills s'emancipin.
Vull corregir un comentari que surt al blog on presuntament la quantia a pagar mensualment era, és de 600 euros. Efectivament, ara sols són, que són molts, 600; emperò en un principi eren 1.700. Durant el temps que havia de cobrar l'atur, després de l'acomiadament de PIMECO, se'm premia la totalitat i canvia a 600 quan la meva estimada filla major s'emancipa en començar a treballar a Air Europa.
Gràcies, Neus, per alliberar-me de tan feixuga càrrega econòmica, malgrat saps i sàpigues que sempre he volgut compartir amb vosaltres.
No teniu per què creure en les meves paraules, vull remetre'm als fets i a les realitats. Quan pugui o si qualcú m'ajuda també, aquesta documentació espero poder posar-la a l'abast.
Torno a demanar-vos disculpes, emperò he de fer un kit kat.
Mentre us escric aquestes paraules a l'anomenada caixa tonta una entrevista de l'estirat Gabilondo a Ingrid Betancourt em crida l'atenció. Em criden l'atenció les paraules d'Ingrid: “No m'agrada la política. Penso que la política que es fa ara és una política que se'n serveix en lloc de servir”.
Em resulten extremadament familiars aquestes paraules. I afegeix que la tracten d'utòpica i d'idealista quan pensa d'aquesta manera en que manifesta que es pot fer d'una altra manera.
Amb això em ve a la memòria la nacionalització que es feia de la crisi als Estats Units i el desgavell al Congrés on s'ha destapat un enfrontament entre demòcrates i republicans. Em refereixo als Estats Units.
Al nostre país sembla que segueixen badant. Tant de bo que en Sarcozy, penso que gràcies a l'encant i l'empenta de Carla Bruni, comença a encertar les claus per a fer front a un desgavell que ve d'enrere i que escomet contra l'especulació de la banca...
Tant de bo primi el seny i tot pegat prengui per a bé.
On era? Ja retrobaré el fil, potser sí que començo a caducar una mica i vaig d'un costat a l'altre sense massa encert. Què en trobau? Què en trobes? Els anys? La falta de costum? Qui sap? Qui ho sap?
Bé, si no em pega de matinada la feineria i la dèria d'escriure-vos més, m'acomiado i me'n vaig a jaure.
Em resta contar-vos la diada de la Mercè; emperò ho deixaré per a la pròxima, malgrat tant de bo ja sigui fora en tornar-hi. L'esperança no es perd.
Salut, coratge i resistència.
Gràcies, amics, fins prest.
Agustí
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada